Fidel García va nàixer en un poblet de Lleó, el 1880. El 1927 va ser nomenat bisbe de Calahorra i La Calzada. Acceptà la legalitat de la República, tot i que el 1936 firmà (amb reticència) la Carta Col·lectiva de l’episcopat espanyol, que beneïa el Règim franquista.
Quan el 1937 el papa Pius XIè va condemnar el nazisme, amb l’encíclica “Amb gran preocupació”, Franco va prohibir que aquest text es divulgara. Però el bisbe Fidel (l’únic bisbe que va desobeir l’orde de Franco) la va publicar al butlletí diocesà. Va ser el primer conflicte que el bisbe tingué amb el franquisme.
El 1942, el bisbe Fidel escrigué la “Instrucció pastoral sobre alguns errors moderns”, on condemnava el nazisme i el comunisme, defenent “la llibertat i la dignitat de l’home davant l’Estat”. La pastoral del bisbe Fidel va ser mal rebuda pel govern de Franco, que desitjava el triomf de Hitler en la Segona Guerra Mundial.
Una nova disconformitat amb el Règim es va produir, quan el bisbe García no va votar en el referèndum del 6 de juliol de 1947 sobre la successió de Franco. Per altra banda i mogut per les seues preocupacions socials, el bisbe de Calahorra va escriure el llibre, “Observacions Econòmiques” (adreçat als obrers de la Germandat Obrera d’Acció Catòlica) que tampoc va agradar gens als jerarques del franquisme.
Des de la pastoral de 1942, la Falange va començar una campanya de difamació, amb rumors sobre la presència del bisbe Fidel en prostíbuls. I va ser el 1952, quan el Règim va fer caure aquest pastor íntegre i bo, que aleshores tenia 72 anys. El “Patronato de Protección de la Mujer de Barcelona” i la “Hermandad de la Sagrada Familia de Nazaret” (que formaven part de la trama benèfica del franquisme) afirmaren que en una inspecció en un pis de Barcelona on s’exercia la prostitució clandestina, van trobar al bisbe, que va ser detingut, cosa que era totalment falsa. La campanya de calúmnies va ser tan forta que el bisbe va haver de dimitir, ja que la “mala fama” del bisbe Fidel era “vox populi”.
El 1962, Franco va ordenar al seu ministre de Justícia, Antonio Iturmendi, que oferira al bisbe Fidel una reparació per la difamació que havia rebut, però a condició que no es fera públic. El bisbe de Calahorra, ja ancià, va rebutjar la proposta del dictador, i preferí continuar “amb el martiri fins a la mort”.
El bisbe Fidel García, que morí el 1973 va ser un exemple de lluita per la defensa de l’home i de la seua dignitat i llibertat, que són l’essència del cristianisme.
I és que el Règim franquista, que es proclamava catòlic, no va tindre cap escrúpol en difamar (bisbes inclosos) aquells que se li van oposar. Només cal recordar que el cardenal Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona, pel fet de no haver signat la Carta Col·lectiva de l’episcopat espanyol a favor de Franco, no se li va permetre el seu retorn a Tarragona després de la guerra civil. El Règim de Franco també va empresonar capellans a la presó de Samora, durant els anys 60 i 70, pel fet que en les seues homilies defensaven els Drets Humans i criticaven les injustícies del franquisme.
Ara, als 40 anys de la seua mort, la Conferència Episcopal Espanyola té una bona ocasió per demanar al Govern de l’Estat, que rehabilite públicament la memòria d’aquest bisbe difamat pel Règim de la dictadura, pel fet de no haver recolzat el totalitarisme franquista.
