Els sociòlegs, psicòlegs i filòsofs coincideixen en dir que aquesta crisi, si d’ella es pot extraure res bo, ha sigut que, sense pautes, preàmbuls i acotacions, sens directrius teòriques dels experts, la societat s’ha adonat que per a ser feliç ja no cal ofuscar-se en obtenir coses. És a dir, que repudiem, en certa mesura, el consumisme. Tenir, i tenir quant més millor, almenys més que el nostre veí, ja no ens fa tan feliços, i o almenys, la sensació és efímera, perquè el veí està tan fotut com nosaltres i tots dos estem «a deus veles». A més els factors socials no ajuden: —tan feliç com estava i el President vol fer,.., va ha retallar,..—. No, evidentment el context en què vivim no ajuda gens. Així i tot, allò material encara continua sent un factor, quasi exclusiu, per a ser feliços, una crisi econòmica, social i moral de set o vuit anys, no és suficientment llarga per a canviar una tendència al consumisme que s’ha conreat i adobat amb cura i consciència d’ençà que entrarem en l’OTAN o la CE, vés a saber quan i com, però confiem que el seny faça la seua feina, per a aconseguir ser feliços.
I per què cal celebrar un dia, a l’any, sobre un estat d’ànim, vol dir que no sabem ser feliços, o com dèiem abans com no es pot mesurar, —quantificar seria més acadèmic—, no som conscients de quant i quan estem feliços? La resposta està, en que la felicitat es mesura per la seua dicotomia espaciotemporal. És a dir que quan mostrem ser feliços en un temps i espai on les condicions de l’entorn són extremadament depriments, pejoratives, inhumanes o paupèrrimes amb la condició humana, vol dir que la nostra manifesta felicitat en una circumstància de tal extrema desgràcia, esdevinguda en un context propici seria desbordant, exultant i fins i tot contagiosa. I això, el contagi, és l’epidèmia que ens cal, contaminar-nos de la felicitat alinea. És per això, i si volen els poden prendre com a exemples, que fa uns dies després d’un d’aquells «assalts massius» —terme excessivament bel·licós—, que feren uns ésser humans, de procedència o ubicació geogràfica subsahariana, després de dessagnar-se, sofrir la humiliació, rebre pilotades i exabruptes militars, després de recollir trossos de carn d’entre les navalles tallants —les quals alguns pensen que són navalles suïsses poc útils i que calen baionetes napoleòniques més punxants—, els éssers humans subsahrauis, païen la seua desgraciada presència, recol·lectaven els companys abatuts i es disposaren a mostrar-se feliços cantant i dansant, celebrant i exfoliant-se la pena. L’aflicció, la desgràcia no té cabuda per aquestes persones, malgrat saber que s’adreçaven cap al Centre d’Internació d’Immigrants, ells, inconscients que nosaltres estàvem celebrant el dia mundial de la felicitat —o ho celebraríem aviat—, es van congratular, ràpidament, i van mostrar públicament la seua felicitat, i tot sense tenir en compte el context en què es trobaven. O no, potser eren massa conscients del context que els envoltava, però la seua filosofia d’entendre la vida i la felicitat, té un altre tarannà, lluny de la filosofia grecollatina, i davant la desgràcia mostren ser feliços.
Per tant, no sé si avui, aquells éssers «assaltadors massius», seran feliços però, ja ens han ensenyat una cosa, la felicitat no és un objectiu —arribar a la terra promesa—, sinó sentir-se viu, per a poder cantar i dansar, a poder ser, en llibertat.
Això sí és un objectiu, malgrat ser un dret.
