Potser no es visualitzen, però, com sol dir-se, la processó anirà per dins. Compartir veïnatge, cultura i espoli des de fa tres centúries, té el seu pes malgrat l’espanyolisme rampant, el rentat identitari i una síndrome d’Estocolm tan estesa com una epidèmia de grip. El principal focus d’atenció, però, són les eleccions autonòmiques i de rebot, les municipals. Després de vint anys d’absolutisme del PP, aquesta vegada no només hi ha indicis sòlids que la dreta indígena punxarà en la conquesta de la Generalitat, sinó que la barrera del sistema electoral afegida a la discriminatòria Llei d’Hond’t d’abast provincial i municipal, és a dir, el 5% de la circumscripció autonòmica, esdevindrà letal perquè l’aliança de les dretes, natural i a compte de beneficis, no els permeta seguir fent i desfent, sobretot desfent, des del govern valencià. I això obre un horitzó d’auditories i previsibles demandes de responsabilitats penals que s’afegiran a la gran cavalcada patibulària.
Les expectatives demoscòpiques ho seran fins que s’acabarà l’escrutini. Un recorregut en què els partits i coalicions ja tarden a explicar el “com”. El “què” no amaga massa dubtes. Fins i tot a l’hora d’establir prioritats poden exhibir programes electorals molt trencadors, però al final són faves comptades. Qualsevol discurs queda resumit a salvar els mobles. La qüestió, més aviat, és “com” ho faran. Considerant, a més, que si l’okupa de la Moncloa no fa coincidir les eleccions generals amb les del darrer diumenge de maig, el setge de Sagunt durant la guerra púnica serà una broma en comparació amb l’aïllament i la condemna pressupostària marca España que patirem.
Tot plegat, un rosari de dificultats adobat amb la falta de concreció de les esquerres -genèriques, no cal baixar al detall-. I encara caldrà afegir unes quantes incerteses que el soroll mediàtic, les estratègies respectives i altres imponderables contribueixen a emboirar el panorama. Per exemple, la incògnita latent de si el PSOE -i, per tant, el PSPV- acabarà consumit amb una coalició de conveniència amb el PP. Si hem de fer cas a Ximo Puig, això no passarà. Però convindrà el líder del socialisme autòcton que el missatge tranquilitzador no para de rebotar sobre el mur que conforma, entre altres, un sistema mediàtic controlat pel poder financer en defensa dels propis interessos.
Amb el bipartidisme camí de l’infern, ningú no assegura un transvasament accelerat de vots cap a altres opcions en aparença irreductibles. Hi ha més incerteses, com ara la prova de solidesa d’Esquerra Unida, injustament afectada per la irrupció de Podem(os), el partit que creix a costa de la resta, nodrit per la indignació i les ganes de revenja contra un règim que fa aigua per tot arreu. Més incògnites. Quan Mònica Oltra proclama que no hi haurà “pacte del pollastre” per a repartir la gestió del futur govern, s’adreça a tota la ciutadania, o el missatge va dirigit a una part de la coalició? Ja sé que si li pregunte, em respondrà el que és evident. Inevitable mantenir l’alarma encesa. El factor humà, que diria Graham Greene. Finalment hi ha Podem(os), el partit –o el que siga- que ha sacsejat contra pronòstic el mapa polític i ho ha capgirat tot. Un mèrit que no evita la persistència de múltiples zones d’ombra que van des de l’adaptació al medi que diuen combatre –observen el canvi de discurs des de les eleccions al Parlament Europeu ençà-, fins a la indefinició sobre, posem per cas, els processos emancipadors. A Catalunya fa la impressió que davant la reivindicació independentista, Podem(os) canta el Kumbayà. Amb festa o a contracor, és evident que diran la seua. Tant de bo no calgui decidir en assemblea si dos més dos sumen quatre.
Definitivament 2015 se’ns farà curt, si més no la primera meitat, i un punt llarg la segona, quan s’hagen de reconvertir els pessebres ocupats pel PP en institucions democràtiques i les esquerres s’hi juguen la credibilitat. Gaudim l’instant de l’escrutini que certifique les derrotes del PP i els desitge un venturós 2016.
