Passen els dies, ja en queden menys de 100 per a les eleccions valencianes del 24 de maig, i Alberto Fabra continua sense el vist-i-plau de la direcció estatal del seu partit per ser-ne el candidat. El president de la Generalitat sembla un actor de sèrie B pidolant un paper a una pel·lícula qualsevol. Aquest paper tan penós evoca la subordinació de la mítica Gracita Morales al senyoret de torn en els films de l’època franquista. La lleugeresa de Fabra i el sotmetiment del PPCV als dictats del senyor de Madrid –que fa càbales a distància, mentre fuma un cigar, pacientment– comença a resultar insultant. Ahir mateix, el vice-secretari d’Organització i responsable de la campanya electoral dels populars, Carlos Floriano, va avisar que la decisió definitiva sobre el candidat –o candidata– valencià potser no arribarà fins després de Falles. Una humiliació absoluta per algú com Fabra, que governa cinc milions de persones, però també per un partit que ha demostrat sobradament el múscul de què disposa. De fet, si Rajoy ha arribat a ser president, en bona mesura ha sigut gràcies al PPCV.
“¡Hay que ver qué cosas tiene el señorito!”
En cas que Rajoy confirme finalment Fabra com a candidat, no haurà pogut fer-ho pitjor. Tothom se n’ha adonat, de la poca confiança que hi té dipositada, tothom ha percebut amb claredat que es tracta d’un candidat perdedor i que si no el canvien, ves per on, és per no cremar-ne cap altre. Efectivament, el drama del PPCV és el drama de Fabra: està tan interioritzada la sensació de derrota, que el fet que el president de la Generalitat no haja rebut encara el plàcet de Gènova es percep amb bastant naturalitat. De qualsevol manera, no és un candidat que ja ha perdut anteriorment i que no mana –com el socialista Tomás Gómez, defenestrat a Madrid– sinó l’actual president, que a més, tan sols acumula tres anys i mig al càrrec.
“¡Cómo está el servicio!”
El PPCV pateix a les seues carns l’estructura fortament jerarquitzada –i centralitzada– del PP, així com els alcaldes populars de les ciutats mitjanes del País Valencià pateixen a les seues carns l’estructura fortament jerarquitzada –i centralitzada– del PPCV. Ningú no es pot considerar candidat fins que la direcció immediatament superior no l’aprova amb el seu dit. Un menysteniment a la democràcia interna que esgarrifa, en els temps que corren. No és estrany que a poc a poc hi sorgesquen veus moderadament discrepants –Isabel Bonig, Alfonso Rus, José Ciscar– que saluden la possibilitat de celebrar-hi primàries. Més enllà d’això, el PPCV s’ha entestat a ofrenar noves glòries al PP i Espanya, més que no a teixir un discurs propi, autònom, diferenciador. Sense aquest discurs propi, les victòries se circumscriuen a les èpoques de vaques grasses i quan hi ha un enemic exterior –l’ogre Zapatero, fins el 2011–, però es compliquen molt en temps de crisi i de governs germans. El PPCV ha retirat en quatre ocasions de l’ordre del dia del Congrés dels Diputats la reforma de l’Estatut valencià que ha de blindar les inversions estatals, l’exemple més paradigmàtic de submissió a l’interès central –piramidal– de la formació.
“¿El señorito usa calzoncillos altos o bajos?”
Res no indica que aquesta submissió puga alterar-se a curt o mitjà termini. Si hi ha un estricte sentit d’obediència, és el del PP. Se’n diu PPCV perquè se n’ha de dir, però l’autonomia de què gaudeix dista molt de la que hauria de tenir. La seua dependència del partit mare és fins i tot superior a la de Ceuta o Melilla a nivell administratiu. La preocupació capital de Fabra –o de qui vinga després– és si a Rajoy –o a qui vinga– li ha de deixar preparats calçotets llargs o curtets. És trist, però és així.
