Allò més remarcable de la sessió, no obstant, era el punt de surrealisme que li van imprimir la senyora subsecretària i la portaveu del PP, una dama amb el cabell cardat en la frontera entre la jubilació i Castelgandolfo, vostès m’entenen. Aquesta es va guanyar el jornal llegint un full que prèviament li havien mecanografiat, però sense obligar-la a entendre allò que vocalitzava de rapa i fuig, només interrompuda per cinc o sis cataclismes sil·làbics. La subsecretària, en canvi, lluny de donar explicacions convincents, es va atrinxerar en una selva de disposicions jurídiques. La prosa que hauria fet les delícies d’una colla de pensionistes a l’hora de la siesta. Els síndics de l’oposició Marga Sanz (EUPV), Josep Moreno (PSOE) i Enric Morera (Compromís), per aquest mateix ordre, van exhibir arguments d’una contundència letal. En una societat democràtica, fins i tot en una societat on la moral dels responsables polítics albergués un mínim de vergonya, la senyora subsecretària no hauria comparegut (hi seria el convocat) i arribat el cas hauria dimitit, per no haver de sotmetre el currículum professional a tant i tan justificat càstig. Però no va moure una cella, ni cap muscle de la cara. Se n’hauria ressentit alguna arruga.
Mentre li queia la pedregada de l’esquerra, la senyora subsecretària pensava que era dimarts i s’apropen les Falles. Al cap i a la fi, a d’ella –i a la diputada Rottermeier- els importa un rave el servei públic de radiotelevisió, la neteja ètnica, el futur d’un miler llarg de famílies i, si molt m’apuren, la dimissió del Papa. Se’n diu fer caixa. Els periodistes presents van despatxar amb quatre ratlles dues hores d’experiències paranormals. La ciutadania continuarà als llimbs de la desinformació sobre les circumstàncies, interessos i complicitats en la desfeta de RTVV i, ja que hi som, sobre la utilitat o inutilitat de les autèntiques i genuïnes Corts Valencianes. Això sí, 18 anys després, el panteó parlamentari continua en el mateix lloc. Done fe.
