Entre l’herència més destructiva que ens va deixar el segle XX es troba la viabilitat política de negar la realitat o, directament, d’inventar-la. La mateixa noció de poder ha evolucionat des de la possibilitat de transformar la realitat fins a la capacitat certa de modificar-ne el relat sense que s’hi haja produït cap canvi substancial. L’apogeu de qualsevol poder arriba, de fet, quan es manifesta immune als entrebancs que li planteja la realitat.
A les societats totalitàries cal que l’engranatge siga perfecte, que no s’òbriga cap esquerda que amenace de trencar el castell de naips. Sempre hi ha la por que la població s’assabente de la veritat. Per això l’obsessió pel control absolut de les accions i els pensaments dels seus administrats. La ideologia que ho sustenta tot és ben present i ningú no intenta amagar-la. Ans al contrari.
A les societats més obertes succeeix a l’inrevés. La ideologia, en la mesura que implica una opció entre d’altres, s’oculta en nom de la necessitat sota la premissa que les coses són com són i no poden ser d’una altra manera. Però els mecanismes de manipulació romanen idèntics. Els usos bastards del llenguatge i la negació de les evidències factuals esdevenen eines habituals. Cada tendència política denuncia els abusos del contrari, però empra els mateixos procediments en benefici propi.
La veritat perd el seu potencial de mobilització. S’assumeix que cadascú té la seua veritat, que no hi ha fets assumits per tothom a partir dels quals puga encetar-se un procés de discerniment i crítica. Si no hi ha veritat, tampoc hi ha mentida, com no pot haver-hi bé ni no existeix el mal.
S’assumeix també la utilitat (i per tant la bondat si més no sota el criteri d’èxit o el fracàs) de la mentida en les seues diverses varietats de negació, ocultació o justificació a partir de dades certes però parcials i incompletes. Una notícia falsa no arruïna la reputació d’un periodista o d’un mitjà de comunicació, talment com una mentida no ho fa amb el prestigi i la credibilitat d’un càrrec públic.
Pot fer-ho, però no dependrà d’un escrutini al voltant del fals testimoni concret, si no dels suports de què dispose. La darrera variant d’este mecanisme la trobem en la sublimació de l’anomenada veritat judicial. El procés tracta d’esbrinar si uns determinats fets s’han produït o no, però després se sotmeten al tamís de les lleis a fi de determinar si els fets en qüestió constitueixen un delicte i si l’òrgan judicial està capacitat per a jutjar-los.
Qualsevol sentència, arxivament o sobreseïment s’ha convertit a hores d’ara en una absolució completa i en tots els nivells de la vida. Significa que si no hi ha una condemna expressa hem d’assumir que res no va succeir i que s’extingeix qualsevol responsabilitat política, ètica o humana. No importa que les evidències siguen aclaparadores, que els testimonis gaudisquen de la màxima credibilitat i que els autors disposaren de l’arma, l’oportunitat i la motivació perfectes per tal de cometre el crim. No els cal ni tan sols una coartada mitjanament creïble i comprovable.
Com ha afirmat recentment Alberto Fabra al voltant de la tragèdia de la línia 1 del metro de València, “si hi ha algú que pensa que per haver-hi alguna novetat, el que ha de fer és presentar-la a la Fiscalia per tal que puga reobrir el cas”. Fabra no anava emmanillat ni amb una bena als ulls. Ho diu tot un president de la Generalitat, suposadament en plenes facultats mentals i polítiques.
