Estafa a la vista!

El Valencia CF, és a dir, la societat anònima esportiva, una mercantil (de titularitat privada per entendre’ns) en hores baixes quant a solvència financera, busca merla blanca que li assegure present i una mica de futur. En aquest cas els amos de l’empresa –la propietat, diguem-ho clar, és de Bankia, l’accionista majoritari després d’una trajectòria històrica bastant accidentada- pretenen que el pressupost públic carregue amb els costos dels despropòsits acumulats i una bona part del risc de l’entitat. Primer, assumint l’aval que de manera imprudent –cosa habitual al Consell de la Generalitat- va facilitar durant l’etapa del molt imputat Francisco Camps. Ah, però resulta que la Justícia, mentre no canvie el criteri, ha lliurat l’administració pública d’aquesta herència i, per tant, la Generalitat no ha de pagar un cèntim més de les milionades que ja ha satisfet al llarg de la història recent, drets audiovisuals i magnanimitats associades a banda. A continuació l’accionista majoritari pretén embolicar la troca, encolomant-li a l’Institut Valencià de Finances, és a dir, al pressupost públic, un crèdit que, naturalment en cas de no retornar-s’hi, augmentaria la ja insuportable insolvència de la Generalitat. En aquesta pel·lícula de terror d’argument confús, perquè és imprescindible el patriotisme esportiu com a factor de coerció –i coacció- als poders públics i els representants democràtics cridats per a beneir l’operació, la Fundació del Valencia CF hi juga un paper de reclam: persones físiques i jurídiques amables que només busquen la viabilitat d’una gran institució valenciana i dels valencians. Els voltors malcarats romanen als despatxos.

Fet i fet, s’hi convoca els partits polítics, alguns dels quals fan servir un llenguatge ambivalent, bé siga per cobrir-se l’esquena si l’operació surt malament, bé per evitar la reacció feixista derivada de la mobilització induïda contra els “antivalencianistes”. Ací, ser antivalencianista equival a no garantir el manteniment de la bombolla especulativa futbolera i dels enormes salaris i privilegis associats als que veritablement en gaudeixen, que no són precisament els aficionats que van a la graderia. Per no pecar d’antivalencianistes, el socialisme domèstic ja va retirar les denúncies interposades contra la mercantil futbolística per excessos urbanístics. El compliment de la legislació amenaçava els beneficis i expectatives de beneficis de la societat anònima esportiva (particularment dels seus accionistes primigenis). La història del Mestalla i de l’actual monument a l’estadi desconegut mereix atenció a banda. En aquesta nova ronda coactiva, no han faltat partits i coalicions que han exigit a la Generalitat que no deixe l’empresa “als peus dels cavalls”, o bé que done el suport que calga, a condició que no coste un euro als esquifits pressupostos públics. Missió impossible, sobretot perquè el Consell administra diners públics i fins i tot Bankia existeix (encara) gràcies als diners públics. De moment, a la ronda de converses, només Esquerra Unida ha dit clarament que no s’ha de pagar un duro al Valencia CF, mitjançant un comunicat bastant amagat per l’entramat mediàtic, però davant el qual van reaccionar immediatament els prohoms de la Fundació Valencia CF, no sé si com una advertència per l’atreviment.

Mentrestant, la mercantil, que tampoc no és un exemple de transparència –com la resta d’empreses futbolístiques, particularment les que fan espectacle a la Primera Divisió- amaga a la ciutadania el deute que manté amb Hisenda i amb la Seguretat Social. La Federació Espanyola de Futbol i l’administració de l’estat són especialment magnànimes i opaques en aquestes qüestions, al contrari que amb altres segments empresarials o de l’economia productiva. Per altra banda, Bankia continua amb els desnonaments de famílies i sense retornar els diners estafats per les famoses preferents, si no hi ha sentències que l’obliguen. I la Fundació mostra la cara amable d’un negoci en què hi ha molts a perdre i pocs a repartir. Aviat podrem comprovar si el futbol continua gaudint de barra lliure, a costa de pensions i serveis públics essencials.

A hores d’ara ningú no ha proposat que el deute, crèdits, etc., vaja a càrrec dels accionistes del Valencia CF i no de l’erari públic. També poden fer una derrama i sempre hi ha l’alternativa tradicional de rifar un pernil. O vendre l’empresa al sultà de Brunei.