més llarga, fonda i tova a cada pas que fem.
Llunyanament conscients que hi ha camins més ferms,
continuem llaurant la trinxera marcada.
Poblem una ciutat subterrània i estèril
de neons engroguits i de rostres furtius
per la vergonya aliena i pròpia i compartida,
que fereix les mirades que es creuen, si és que es creuen.
Còmplices del semàfor que ens diu quan avançar,
amatents al megàfon que exhala les consignes,
amb la cartera presta per a pagar l’impost
de viure entre estes quatre parets de fang i amnèsia.
Passen excavadores aixafant veus i ànimes.
Carreguen policies amb porres i llicències,
i administren la força amb l’equanimitat
del funcionari ingràvid i l’imparcial comptable.
I tot es produeix amb una aparent calma
perquè ara les ferides són internes, discretes.
No fan pudor de pus ni deixen taques seques
de sang a les rajoles, de crits entre els barrots.
I tot se succeeix al ritme d’un rosari
murmurat amb la veu del lament ofegat.
I tot conclou silent, quan s’apaga la màquina
i resa el capellà l’oració de difunts.
El forense és qui signa l’acta de l’assemblea.
Les víctimes s’espolsen la pols de les pallisses.
Jutges que es lliguen fort la bena arran dels ulls
no senten l’aspra mà que els furta la balança.
Ara que són els morts els qui caven les tombes
i els criminals reclamen comprensió i tolerància,
es jutgen ells mateixos i s’absolen de tot
amb eixa alegre audàcia dels amos de la terra.
Ara que la vigília no et lliura del malson
i el lladre entra a ta casa amb naturalitat,
ordre governativa i escorta policial:
un okupa amb corbata, la Llei i estilogràfica.
Ara que l’ultratjat ha de donar les gràcies
i demanar disculpes i esperar el perdó
i fer la reverència i no oblidar qui mana
i callar si ningú li ha atorgat la paraula.
Ara que la memòria és un delicte greu
i la història, un metall mal·leable a caprici
i les hemeroteques han quedat clausurades
a l’espera del foc benèfic de l’oblit.
Ara que el diccionari és una eina oxidada,
un registre arqueològic, pura melancolia
d’un temps on les paraules significaven coses
i el mot exacte obria la porta al pensament.
Ara que les finestres són pantalles de plasma
i el sexe, un interval entre converses buides,
l’amor, un ingredient dels llibres d’autoajuda,
i el compromís, un tòpic incòmode i pudent.
Després de tants espolis, de tanta fel beguda,
enmig d’este espectacle obscé d’impunitat,
hi ha amics que obrin finestres per on penetra l’aire,
que boten la trinxera i es planten al camí
i desbrossen senderes i senyalen les rutes
i burlen les patrulles i cerquen aliats,
recopilen històries, documenten les lluites,
amplifiquen el rastre dels records en la boira.
Posen rostre als murmuris amb gramàtiques clares,
fan preguntes incòmodes als muts de conveniència,
enfoquen la llanterna als ulls dels falsos cecs
que ho miren i no ho veuen, sempre amb l’amén als llavis.
Estos amics llueixen més que un vestit de seda.
Són tot un patrimoni que em plau acumular,
perquè quan s’enamoren escriuen els poemes
més bells i més maldestres que jo haja llegit mai.
Obrin caixes, sospiren, tremolen, cantussegen,
deixen de masturbar-se, s’obliden de menjar,
posen cara de tòtil, s’exalten sense drogues,
i es tornen els imbècils més dignes que he vist mai.
Són el retrat exacte de l’esperança nua,
de l’esperança crua, del desig despullat
de falses aparences i objectius mesurables,
de càlculs i equilibris que no podran fer mai.
Me’ls mire i els envege; creients com un infant,
renaixen, ressusciten, restauren la destrossa,
rescaten de l’espoli l’antiga propietat.
Ateus com un dimoni, ells no ho admetran mai.
