Fa uns dies els farmacèutics de Catalunya advertien que ja no poden, ni volen, finançar els medicaments de la població amb càrrec a les pròpies butxaques. El deute que té la Generalitat amb les farmàcies ha col·lapsat. Aleshores arriba el setè de cavalleria personificat en el ministre de Sanitat (Alonso) i la irrepetible secretària general del PP (Cospedal), proclamant que la Generalitat de Catalunya és insolvent per a gestionar els interessos dels catalans (i de les catalanes, of course), de tan embogits com estan amb la (deriva independentista, desafío soberanista, etc. a triar). De manera que el govern de Mariano vetllarà per la bona salut econòmica dels boticaris i abans de les eleccions el deute quedarà alleujat. Considerant l’asfixia financera a què el govern central sotmet a determinades administracions autonòmiques (facin vostès mateixos el rànquing), cal tenir la cara molt dura i un cinisme a prova de bomba per muntar i alimentar tota aquesta farsa. Per descomptat, el setè de cavalleria i els majordoms mediàtics s’estalvien d’informar sobre els incompliments del govern central, bé quant a inversions establertes a l’estatut d’autonomia vigent, bé quan a obligacions inherents a qualsevol govern digne de tal qualificació per a garantir la prestació dels serveis públics arreu de l’imperi i de les colònies d’ultramar. I, molt important, s’evita remarcar que això del Fondo de Liquidez Autonómica, el FLA, és un crèdit que caldrà retornar amb els interessos corresponents. És a dir, el govern central bescanvia una obligació financera amb una part del territori, per un crèdit. Si vols ho agafes i si no ja t’ho faràs.
Al País Valencià encara és pitjor. Ni tan sols s’hi reconeix, més enllà de la retòrica buida, indignada o condescendent segons el cas, la fallida financera provocada per un sistema de finançament concebut perquè uns paguen la festa i uns altres donen lliçons d’espanyolitat. Està per veure com anirà, arribat el cas, la negociació perquè s’acabe el bròquil o perquè tot continue aproximadament igual. Mentrestant, el dia de les ànimes, el president Ximo Puig l’hi va explicar face to face a Rajoy la magnitud del problema –com si l’ectoplasma no en fóra ben conscient- i es va fer una foto amb el candidat del PP a la reelecció, el qual “farà tot allò possible” perquè arriben 1.380 milions… del FLA. Per a refiar-se’n, tot i que seguim parlant d’usura i no de drets.
A aquestes altures no importa tant que la fàbrica d’independentistes de Madrid continue a plena producció, com que la resta de l’Espanya inviable s’incorpore a l’estratègia de l’IVEX 35 i els lideratges titella, a fi que l’invent del 1978 no salte definitivament pels aires. Una part del mapa s’hi juga el manteniment de privilegis, dietes i complements. Altres, com és costum, faran de tontos útils. Amb grup parlamentari o sense. Per això, entre altres factors, l’actualitat de Catalunya esdevé la millor campanya electoral per a l’espanyolisme rampant. O el neofranquisme punto com. No cal explicar promeses ni compromisos que pràcticament cap dels concursants impulsarà sense l’autorització prèvia de la banca, la troica o el telefonista de la OTAN, a qui Pablo Iglesias encara no li ha regalat cap DVD, per cert. Les coalicions resultants ja coneixen el full de ruta, encara que se’ls faci costera amunt digerir el resultat i les conseqüències de les últimes eleccions a Catalunya. L’ex ministre Miguel Sebastián –que juntament amb l’actitud negligent del govern de Francisco Camps van donar via lliure a la ruïnosa plataforma Castor d’infausta memòria- és l’únic que s’ha atrevit a fer una proposta sense amagar la intenció. Sebastián diu que cal fer un referèndum a Catalunya, a fi d’assegurar que guanyarà el “No”. Si fa no fa com els que defensen la consulta, però sense fer-ho tan explícit. Això d’Espanya pesa com la llosa del Valle de los Caídos.
Em ve a la memòria el primer dia del primer curs d’ensenyament primari, probablement l’any que mataren Kennedy. Abans d’entrar a les aules, grans i gèlides, formàvem a la porta del col·legi. “Alinearse”, deia un dels mestres, alhora que controlaven la tropa com si foren l’estat major. Les files, ordenades i segregades per cursos i sexes. Els més inexperts, els nouvinguts que ens havíem graduat a l’escola dels cagons. Costava posar ordre entre la xicalla. Finalment, un dels mestres hissava la bandera. L’espanyola, la mateixa que adornava la façana dels estancs. I de sobte, els escolars (veterans) cantaven “Cara al sol”. Els que no sabíem la lletra, movíem la boca com els que formen en els actes institucionals quan sona l’himno regional. I a continuació, un mestre exclamava tres voltes consecutives: ¡¡España!! I la resposta a cada crit: Una, Grande, Libre. Però els de primer no ho sabíem i vam acabar aquella mascletada d’una altra manera. En escoltar que després de “Una”, el mestre tornava a cridar ¡¡España!!, nosaltres dèiem: Dos!! I a la tercera España!!!, rematàvem: Tres!!! España Una, Dos i Tres. Mai havia imaginat què, passat mig segle, aquell carnestoltes esdevindria un programa electoral.
