Escriure en femení i no morir en l’intent Sabeu? De vegades, quan em pregunten a què em dedique, se’m fa difícil contestar, perquè faig classe de literatura a la universitat, faig gestió cultural a l’Institut d’Estudis Catalans i, quan la vida m’ho permet, escric. Però “professora, gestora i escriptora” em sembla massa llarg per a una targeta de visita. A mi m’agradaria poder dir que sóc escriptora, com fan escriptors americans, europeus i fins i tot espanyols que tenen la meua edat i una trajectòria literària semblant, o com fan alguns famosets o famosetes que escriuen un únic llibre que es ven com a xurros i fan les delícies de certes editorials i d’un públic d’experiència literària i cultural –diguem-ne– “en procés”. Tanmateix, ser únicament escriptor en aquest país petit nostre, per a molts –i sobretot per a moltes– de nosaltres és una utopia.
Pense això a les sis del matí d’un dia qualsevol, asseguda a l’ordinador repassant la classe de les vuit i esperant que arribe l’hora de despertar els meus fills i preparar-los per a l’escola, quan des del transistor de l’any de la picor que m’acompanya les matinades ix una veu que anuncia que Ivanka Trump acaba de publicar un llibre: Women who work. Les mans se’m paralitzen de sobte sobre el teclat i pare atenció a la notícia. Que diu la xica que és “promotora immobiliària i empresària. Però el més important: sóc esposa i mare.” Ja m’ha mort! El més important? Per què?
Es veu que és un llibre ben complet que dóna idees sobre com conciliar la vida laboral amb la familiar i tenir èxit; i que a més a més proposa aficions que han de cultivar les dones, perquè en aquesta vida no tot és treball i família. Que hem de fer cal·ligrafia –diu–, i cuinar i aprendre un idioma o aprendre a ballar, entre d’altres. No sé si proposa també tocar el piano o aprendre a pintar i preparar caldo per a les veïnetes malaltetes i portar-li les sabatilles d’anar per casa al pare quan torna de la guerra. Si Louise M. Alcott alçara el cap! Little Women del segle XXI (sense ànims de menystenir la meua admirada Josephine March).
“Treballa intel·ligentment i no durament”, és el títol d’un dels capítols. Ho diu a dones que viuen en un país que encara no garanteix el permís de maternitat remunerat. I més enllà dels Estats Units (perquè alguna de les nostres editorials ja estarà gratant-se les butxaques de pensar en el negoci que pot suposar aquesta Barbie posada a escriptora), ens ho diu a unes dones que continuem treballant de sol a sol per sous per riure, de vegades amb més d’una faena per arribar a fi de mes, estavellant-nos cada dia contra un sostre de cristall que no s’acaba de trencar mai. Un sostre de cristall que dones com ella, que continuen prioritzant i valorant més que cap altra cosa el rol maternal i conjugal que ens ha atorgat la societat androcèntrica que ens sobreexplota, converteixen en un sostre de vidre de cul de got.
En fi! Què voleu que us diga? Em fa l’efecte que aquesta “Top” escriptora no s’allunya massa d’aquella “Princesa del pueblo”, escriptora també, que ompli totes les portades de la premsa rosa espanyola i va bramant com ase desesperat de plató en plató i –no fa molt– venia llibres com a xurros. Sols que la Trump es veu un poc més refinada, més “del puntet”, com diuen en el meu poble.
