És molt senzill, digueu-li sodomia

A principis de novembre del 2004, el Tribunal Europeu dels Drets Humans va condemnar Espanya per la passivitat davant del soroll que regnava amb increïble impunitat a la ciutat de València, gràcies a la negligència de l’ajuntament presidit, ai!, per Rita Barberà. La denúncia original l’havia interposada una professora de Matemàtiques, a hores d’ara feliçment jubilada, que va resseguir totes les bifurcacions judicials fins a arribar a Estrasburg. La broma va pujar a 8.384 euros, dels quals 3.884 corresponien a danys materials i morals, i els altres 4.500 a les despeses del procés. Com és natural, aquella sentència va fixar una jurisprudència que va tenir conseqüències indesitjades per a diversos alcaldes que no prestaven atenció a les reclamacions veïnals per l’excés de decibels, alhora que va obligar les administracions a posar-s’hi les piles. A vegades no tant a benefici dels damnificats, com per explorar fórmules excepcionals per a defugir la legislació europea i els efectes perniciosos en determinades carreres polítiques. En fer-se pública la sentència del Tribunal d’Estrasburg, Rita Barberà, amb el cinisme i la cara dura que la caracteritza, va etzibar: molt bé, la denúncia s’ha posat al govern espanyol; per tant, que pague Zapatero. I així fou. L’ex president socialista, per descomptat, no va pagar de la pròpia butxaca. La despesa es va carregar a la tresoreria de l’estat, la que s’hi manté amb els impostos de la ciutadania que no els evadeix.

Aquests dies passats s’ha sabut que el govern (en funcions) espanyol, del PP, ha donat un ultimàtum a la Generalitat perquè presente al·legacions abans de descomptar del subministrament (oxígen financer assistit) vora 19 milions d’euros corresponents a la sanció imposada per la Comissió Europea a l’estat espanyol. Per què? Perquè els governs de Francisco Camps i d’Alberto Fabra –del PP, naturalment- van amagar als calaixos, per dir-ho així, 1.800 milions d’euros en despeses computables a efectes de dèficit durant els exercicis 2008 a 2011. Camps continua gaudint d’una nòmina al panteó del Consell Jurídic Consultiu, a més dels privilegis que ostenta com a Molt Imputat ex president de la Generalitat. Fabra tampoc ha de preocupar-se d’anar a veure si el lloguen com a collidor, perquè la nova política el va premiar amb una nòmina de senador. Què fa i per a què serveix un senador? Misteris de la humanitat. Això ho contes en un país democràtic practicant i se’n fan creus.

Com era d’esperar, l’actual govern de la Generalitat ha expressat en públic la indignació per la decisió del sheriff de Nottingham, el senyor Montoro, disposat a carregar la factura a les eixutes arques valencianes tot just després d’arxivar a la paperera les al·legacions que bonament s’envien des de l’administració damnificada. Zapatero no va derivar la sanció del soroll cap a l’Ajuntament de València, però Montoro arrancarà fins a l’últim cèntim. I això que els malfactors són dels seus. Caldrà, però, esperar uns dies més perquè el govern provisional d’Espanya consume l’arbitrarietat. Per molt que clamen en el desert, ni Ximo Puig, ni Mònica Oltra, ni Vicent Soler són tan ingenus de pensar que Montoro, Rajoy o els que vinguen després faran marxa arrere i retornaran els vora 20 milions espoliats, suma i segueix. Aquest clàssic podem qualificar-lo d’ara endavant com a sodomia financera. I encara com el mantra sobre el nou sistema de finançament autonòmic s’allargarà el que calga per a mantenir les aparences. D’una banda la reivindicació permanent, i de l’altra el menyspreu permanent que practica l’Espanya del subsidi, convençuda que el País Valencià ha de resignar-se a pagar la festa pels segles dels segles. Atesa la conformitat i l’absència de mesures contundents, vol dir-se que les pràctiques de sodomia (financera, si més no), són tan inamovibles con la vergonyosa lletra de l’himno regional que tan lamentablement entonen en dies assenyalats les autoritats i altres patriotes amb síndrome d’Estocolm.