Com era d’esperar l’ecosistema mediàtic ha parat atenció a la pantomima de l’examen de valenciania a les noves altes per al balneari madrileny, i ha passat per alt, com també era d’esperar, dos aspectes fonamentals sobre la qüestió. Primer, analitzar quina classe de mèrits acumulen Barberà i Fabra –la resta, també, però principalment aquesta parella pepera-, per a ser gratificats amb una pensió pràcticament de per vida en el Senat. A Barberà no se li coneix cap feina digna de tal nom des de fa més d’un quart de segle. I menys en defensa del País Valencià. Ella li dirà com vullga, clar, segurament igual que els altres, la denominació oficial que s’hi va inventar el banquer Emilio Attard. I l’altre, el Fabra, va batre tots els rècords d’indignitat en haver heretat el càrrec de president de la Generalitat. Perquè, recordem, a aquest paio ningú no el va votar perquè assumís la responsabilitat d’exercir com a primera autoritat. El va designar Rajoy quan Camps va encarar el corredor de la mort (política). La destrossa sota el seu mandat, el de Fabra, ha estat espectacular i, a títol d’exemple, convindrà recordar el tancament a la grega de la radiotelevisió pública, després d’anys de saqueig. A més de protegir gairebé tota la banda de delinqüents emparada sota els càrrecs públics. La ciutadania desconeix quina classe de qualitats es compensen amb els premis de senadors i molt especialment de Fabra, que té la cara més dura que el marbre. Que encara té la poca vergonya d’acollir-se als privilegis del càrrec d’ex president, insòlitament vigents i sense que la nova majoria (no diré d’esquerres, perquè seria molt dir) tinga intenció d’abolir aquesta classe d’escarni a la ciutadania. No s’acaba ací l’abús. Si una boca no fóra ja un excés, el xic s’emporta a la núvia en el paquet. Tot a càrrec del pressupost públic. Com perquè vagen plorant-li després a Montoro. Definitivament, la nova política s’assembla cada dia més a la vella política. En açò i en algunes remuneracions generoses distribuïdes al llarg i a l’ample del nou organigrama, entre amics, familiars i coneguts. Anirem parlant-ne, que açò només acaba de començar.
La segona qüestió abandonada d’ofici per l’ecosistema mediàtic cal trobar-la en el manteniment del mateix Senat, un forat pel qual es dilapiden des de fa 36 anys quantitats ingents de recursos públics sense que a dia de hui s’haja demostrat la utilitat d’aquesta cambra, més enllà de l’acreditat balneari on gaudeixen els beneficiats (i les beneficiades) per la partitocràcia vigent. Pensàvem que la nova política arramblaria amb aquesta classe d’anacronismes, però sembla que acaben de descobrir l’extraordinària font d’ingressos i de (re)col·locació d’actius i de passius dels partits i coalicions. Els de tota la vida i els emergents, suposant que els emergents no siguen també els de tota la vida. La casta creix. D’altra banda, els aspirants a ocupar plaça en el balneari podrien haver-s’hi estalviat una retòrica que esmussa els oïts. Consisteix, bàsicament, a explicar que el Senat, és a dir, el balneari, és molt important, perquè allà residiran qualsevol dia les essències del federalisme que vestirà de gala l’estat resultant de la pròxima reforma constitucional. Mentrestant això arriba, anirem fent caixa.
Això de la reforma constitucional té la seua molla, perquè, com és d’esperar, tot i la fragmentació que puguen abocar els resultats de les eleccions generals de final d’any, els partits nacionalistes (espanyols) ocuparan, almenys, dos terços de les Corts Generals. De manera que la previsible contrareforma constitucional anirà encaminada a mantenir intocable el mapa de l’Espanya borbònica, coincident amb l’Espanya del 1898 i amb l’Espanya de Franco, per eixe mateix ordre. I més enllà de la pretensió –o la seguretat- que la festa de les autonomies, l’espoli consolidat o diguen-li com els vinga de gust, continuen finançant-la els mateixos, potser amb algun matís o concessió a la galeria, el Senat esdevindrà el frontó per a muntar el guirigall, desfogar les passions, celebrar alguna festa ètnico-regional i seguir cotitzant com Déu mana. Tot en nom del federalisme ben entès. El Senat, com ho diria?, continuarà sent un balneari, però hi haurà activitats d’estímul neuronal per als interns. Què s’hi juguen?
