Allò que de veritat supera les previsions en aquesta entremaliadura amb format literari és la falta de respecte cap al públic de grups de poder com ara Planeta i Prisa. No s’equivoquen. No es tracta, sols, de (grans) grups editorials. Ja fa temps que certes activitats esdevenen una pantalla d’aparent respectabilitat, mentre amaguen altres cartes que a la llarga i a la curta els hauran de reportar més beneficis. Als amos i als amics. I de la mateixa manera que en una convenció social amb pretext literari són capaços de posar en ridícul els assistents –especialment els que han pagat el menú− xafant-los la guitarra, per dir-ho així, els grups Planeta i Prisa, que també són grups de comunicació (i per tant de poder, valga la redundància), no han tingut la menor contemplació de contribuir decisivament a dinamitar el PSOE a canvi d’allargar en la mesura que siga possible el règim del 78 en tot allò que garanteix a les elits financeres, empresarials, culturals, jurídiques i naturalment polítiques, entre altres, la pervivència d’un sistema que els ha anat la mar de bé. En conseqüència, actuen sense prejudicis ni contencions en defensa pròpia. Que, en aquest cas, significa mantenir Mariano Rajoy en el govern, atès que Ciudadanos, l’invent sufragat per l’Ibex-35 per a substituir un PP corrupte fins al moll de l’os i en risc d’ensorrar-se inexorablement, s’ha desinflat. El partit de Rivera ha esdevingut una caricatura més o menys irritant, però intranscendent.
Els grups Prisa i Planeta, a través de les respectives divisions mediàtiques del negoci, s’han aplicat a fons en la voladura del PSOE, condemnat a la irrellevància en abraçar l’enemic a canvi d’ells (i elles) sabran què. Després aniran a per Podemos i similars, suposant que no s’autodestrueixin en un xoc d’egos o en altres accidents derivats de la gestió política allà on pinten alguna cosa, com és el cas del País Valencià. L’empresa de la socialdemocràcia funeral s’enfronta a dos reptes: el síndrome d’Els Immortals (“Només en pot quedar un”), en la lluita pels lideratges, i el desafiament biològic de l’esperança de vida que pot conservar, uns anys més, la vella militància agafada pel fil de la memòria als records i la simbologia d’un passat que no tornarà.
Mentrestant, ja tarden els mestres d’escola a incorporar algun manual d’instruccions, a mode d’autodefensa de la tropa. Alguna classe de guia crítica davant els embats del circ audiovisual i de la premsa increïble, incloent el xou de les enquestes. Un altre entreteniment a major glòria dels objectius corporatius. Perquè ja no s’amaguen ni atenen a frivolitats diplomàtiques. Ens fan imbècils… i segurament ho som.
