Ens fan imbècils

Aquells que van resseguir la notícia ja saben com va anar. A l’escriptora basca Dolores Redondo la van guardonar amb el premi Planeta en mig d’un acte molt concorregut i que atesa la notorietat de l’assistència transcendeix molt més del que acostuma a ser un sopar diguem-ne literari. I heus ací que mentre els comensals atenien –suposadament− les presumptes deliberacions del jurat, les impremtes del grup Prisa llençaven a eixa mateixa hora els paquets de periòdics en direcció als quioscos amb la decisió del jurat i la biografia de la guardonada. Dades que, naturalment, també s’hi reproduïen a l’edició digital de l’antic “periódico independiente de la mañana” (que deixava de ser-ho tan bon punt s’acabava l’hora del desdejuni). El premi Planeta, per descomptat, no és l’única convocatòria on passen aquesta mena de fenòmens paranormals. Sense desmerèixer els mèrits de l’autora de la Trilogia de Baztan, allò ben cert és que les empreses editorials, si més no totes les que incorporen pompa i circumstància a les respectives polítiques de màrqueting, fa temps que van renunciar a deixar el negoci en mans de l’atzar i la incertesa. Més val encarregar la feina a coneguts, segons conveniències conjunturals, que rifar-ho a la possibilitat que algun poeta neòfit els hi faci malbé la inversió sense voler. Passa en les millors famílies, dic editorials. I la seqüència dels comensals del Planeta aparentment intrigats davant les deliberacions àrdues i apassionades del jurat recorda el mateix teatret dels Octubre, si més no allà pels setanta. Ja fa temps que no pare atenció a les timbes literàries.

Allò que de veritat supera les previsions en aquesta entremaliadura amb format literari és la falta de respecte cap al públic de grups de poder com ara Planeta i Prisa. No s’equivoquen. No es tracta, sols, de (grans) grups editorials. Ja fa temps que certes activitats esdevenen una pantalla d’aparent respectabilitat, mentre amaguen altres cartes que a la llarga i a la curta els hauran de reportar més beneficis. Als amos i als amics. I de la mateixa manera que en una convenció social amb pretext literari són capaços de posar en ridícul els assistents –especialment els que han pagat el menú− xafant-los la guitarra, per dir-ho així, els grups Planeta i Prisa, que també són grups de comunicació (i per tant de poder, valga la redundància), no han tingut la menor contemplació de contribuir decisivament a dinamitar el PSOE a canvi d’allargar en la mesura que siga possible el règim del 78 en tot allò que garanteix a les elits financeres, empresarials, culturals, jurídiques i naturalment polítiques, entre altres, la pervivència d’un sistema que els ha anat la mar de bé. En conseqüència, actuen sense prejudicis ni contencions en defensa pròpia. Que, en aquest cas, significa mantenir Mariano Rajoy en el govern, atès que Ciudadanos, l’invent sufragat per l’Ibex-35 per a substituir un PP corrupte fins al moll de l’os i en risc d’ensorrar-se inexorablement, s’ha desinflat. El partit de Rivera ha esdevingut una caricatura més o menys irritant, però intranscendent.

Els grups Prisa i Planeta, a través de les respectives divisions mediàtiques del negoci, s’han aplicat a fons en la voladura del PSOE, condemnat a la irrellevància en abraçar l’enemic a canvi d’ells (i elles) sabran què. Després aniran a per Podemos i similars, suposant que no s’autodestrueixin en un xoc d’egos o en altres accidents derivats de la gestió política allà on pinten alguna cosa, com és el cas del País Valencià. L’empresa de la socialdemocràcia funeral s’enfronta a dos reptes: el síndrome d’Els Immortals (“Només en pot quedar un”), en la lluita pels lideratges, i el desafiament biològic de l’esperança de vida que pot conservar, uns anys més, la vella militància agafada pel fil de la memòria als records i la simbologia d’un passat que no tornarà.

Mentrestant, ja tarden els mestres d’escola a incorporar algun manual d’instruccions, a mode d’autodefensa de la tropa. Alguna classe de guia crítica davant els embats del circ audiovisual i de la premsa increïble, incloent el xou de les enquestes. Un altre entreteniment a major glòria dels objectius corporatius. Perquè ja no s’amaguen ni atenen a frivolitats diplomàtiques. Ens fan imbècils… i segurament ho som.