D’aquesta mena de prediccions, al País Valencià, només hi ha tres variables a destacar. La primera, quina o quines són les tendències que mostren –tot i les diferències, de vegades abismals- els sondatges que se’ns mostren periòdicament. Segons això, el PP pateix –afortunadament- una caiguda significativa respecte del suport que va obtenir ara fa quatre anys. Atès que no és un fenomen que afecta exclusivament el nostre territori, els poders financers ja s’han preocupat –i ocupat- del llançament de la nova marca per a la dreta política, desacomplexada però igualment letal, a partir d’un succedani –Ciudadanos- que fa la funció de vasos comunicants perquè no s’escape el vot de classe i, en la mesura del que siga possible, s’hi captive tota classe d’indecisos i de votants seduïts per l’aparent innocència del jove i rasurat predicador. Pel que es veu, la inversió publicitària dóna uns resultats espectaculars en el procés de substitució, però també d’emmirallament entre amplis segments de votants incapaços de destriar el gra de la palla.
La segona qüestió, molt preocupant, és la probabilitat que el PP continue sent el partit més votat. Vol dir-se que aquesta societat –o caldria definir-la com a “no societat”?- sembla insensible al saqueig, a la corrupció, a la desigualtat, a l’abús i a totes les plagues bíbliques, més enllà d’exhibir un deler masoquista digne d’estudi clínic. Per què? Hi ha diverses causes, unes més evidents que no altres. Els votants de la dreta pura i dura ho tenen tan clar com Franklin Delano Roosevelt quan es referia al dictador nicaragüenc Anastasio Somoza: “Sí, és un fill de puta, però és el nostre fill de puta”. Unes dècades més tard, Henry Kissinger li va copiar la frase, en referir-se a Somoza fill, el que van derrocar els sandinistes. La dreta sap qui són els seus, qui ha de legislar a favor –sobretot en polítiques fiscals-, i qui ha de mantenir i proveir privilegis. La corrupció i el saqueig és un preu assequible, a condició que no els esquitxe i paguen altres la factura. L’entramat mediàtic també hi juga, amb una influència determinant com s’hi pot apreciar. Els amos, en aquest àmbit, també aposten a cavall guanyador. Sense oblidar el factor educatiu i els esforços del règim per gaudir d’una ciutadania acrítica, dòcil i fàcilment manipulable. Enfront de tot això i d’altres factors que allargarien massa la reflexió, quines elits polítiques i quines estratègies ha desplegat l’oposició, més enllà dels mèrits individuals, excepcionals o singulars d’algunes confraries? No cal que contesten. Una societat no canvia en quatre dies i, pel que es veu, tampoc en vint anys.
I tercera qüestió. Hi ha el sistema electoral vigent i pràcticament sense tocar des del 1979, agreujat al País Valencià des del 1982 amb la barrera electoral del 5%. Això deixa molt poc espai per a ajustar preferències i oferta electoral amb garanties d’obtenir representació. La fragmentació resultant després d’irrompre Podem(os) i començar a desinflar-se entre ambigüitats i retòrica simple –després d’haver furtat la cartera als que ja combatien el règim des de fa molts anys- també afavoreix la perdurabilitat de la dreta. Ja n’hi havia vida abans de Podem(os), però les coses són com són i no sempre com ens agradaria que hi fossin. Contràriament a la intencionalitat declarada de les enquestes (pagades), un hipotètic govern d’esquerres a la Generalitat només quedaria garantit amb la presència de la coalició formada per Esquerra Unida, Esquerra Republicana, Verds, etc. Cada escó que guanye aquesta opció, esdevé un cop mortal al partit més votat (PP). Pensar que Ciudadanos no farà lliga amb el PP, ni que siga per commemorar el vint aniversari del pacte del pollastre entre Zaplana i González Lizondo, és com somiar truites. Això sí, somiar no tributa a l’IRPF.
