Es referia el president a unes converses enregistrades per la policia on, a més, s’esmenta Ximo Puig com a un dels personatges que podria afavorir, amb la seua aquiescència, els interessos urbanístics de l’intimíssim amic de l’alcaldessa Castedo. La qüestió és que l’exigència del president és un pur insult. Perquè també ens insulten quan algú denuncia la brutícia en la casa de l’altre mentre la merda li reglota cada vegada més pura i densa.
És clar que els socialistes han de donar encara moltes explicacions. És clar que és indignant que el seu portaveu, Antonio Torres, titlara les converses de “presumptes” i els llevara importància. De moment, ens haurien d’aclarir per què i de què parlen el tresorer del partit i un regidor amb un contractista. A sant de què són interlocutors? Els mortals ens relacionem amb l’administració amb paperassa. Si volem sol·licitar res, emplenem un formulari, presentem un expedient o ens adrecem a una finestra on ens acaben indicant quin document ens hi cal. Esta gent, però, es comunica amb el mòbil, es compromet a fer gestions manifestament prohibides, fregant sempre el que el codi penal anomena tràfic d’influències, i es tracta amb una desimboltura quasi pornogràfica.
El mateix Puig hauria d’explicar si li arribaren els encàrrecs que Ortiz va donar als seus correligionaris, si hi va actuar d’alguna manera i, en tot cas, si els va recriminar que el posaren en una tessitura així o almenys els va advertir del perill i la il·licitud moral d’esta mena de relacions.
Sí, tots sabem com funcionen estes coses. Fins fa poc ens les podíem imaginar, però no en teníem proves. Però, ara que anem coneixent amb detall com s’han finançat i a canvi de què els principals partits d’este país i de la resta de l’Estat espanyol, alguns s’haurien de mossegar la llengua o, si més no, entonar el mea culpa abans de carregar contra els altres. I més encara el senyor Fabra, destacat delfí del segon evasor fiscal més famós d’estos regnes i principal responsable que Castedo continue lligada al PP i governant la ciutat d’Alacant. Ja està bé de línies roges i altres metàfores barates per a ocultar la seua complicitat en el saqueig dels cabals públics.
Deixen d’insultar-nos, per favor. Els uns i els altres. Els qui han escorregut la mamella pública fins a deixar-la eixuta i els qui n’han arreplegat les gotetes per tal d’alimentar quotes de paparres i altres paràsits, popularment coneguts com a estructures internes dels partits.
Ja fa temps que la farsa s’ha desvetlat en tota la seua impúdica esplendor. Deixen de fingir i de parlar tant de transparència. Practiquen-la una mica. Si de debò volen salvar-se i salvar-nos del populisme que ens assetja, expliquem-nos d’una punyetera vegada què ha passat i miren bé si, com és previsible, no continua passant. I, si no, mantinguen-se en un respectuós silenci.
