Divendres passat, va faltar a Vila-real el meu amic Pepe Biot (Meliana, l’Horta, 1945), un dels millors pintors que he conegut mai. Necessite ser així d’explícit perquè és exactament com ho sent. No puc ser objectiu ni neutral –ho confesse. Per a qui ens ha conegut, aquesta declaració és una obvietat sobrera. La nostra relació sempre ha estat senzilla, sense connotacions de falsa grandesa, però amb un estret llaç d’afecte. La nostra amistat no ha estat tampoc formal ni aristocràtica. Som gent de poble, fills d’un context més o menys rural i més o menys modernitzats pels llibres, els viatges i, sobretot, les universitats que són les amistats.
Pepe Biot.
Potser la crítica artística i els media del sector no ho sentiran com jo, que no ho sé. Tant se val en aquesta darrera hora. Per les raons que siga, Biot sempre s’ha mantingut al marge de les modes del sector, tan ondulants, d’altra banda, com els interessos del mercat cultural. Sempre aliè per convicció personal al mainstream –artístic i no-artístic– de cada lloc on ha viscut i treballat: el Sàhara, Veneçuela, les Illes Canàries o Meliana i Vila-real. El seu món sempre ha estat terra de frontera, inclassificable i incòmode per a les taxonomies de l’acadèmia i els moralistes professionals. Puc dir, amb tot, que ha tingut una vida plena, intensa, complexa. Una vida d’artista encabotat a viure de la seua obra, amb un únic reconeixement oficial al país: el VIè Premi de les Arts Plàstiques de la Generalitat Valenciana del 2006 “per la seua contribució al foment i la difusió de l’art al País Valencià”. Un guardó fins llavors atorgat a persones tan diverses en els seus plantejament humans i artístics com Genovés, Anzo o Arcadi Blasco.
Els meus ulls no són imparcials tampoc. Hem estat amics tota la vida, malgrat la diferència d’edat. Quan jo era un xiquet de pantalons curts, ja m’asseia a contemplar com preparava la “taca” del llenç. Anys després, a la darreria dels 70, un grup de deixebles i amics de Meliana vam fundar l’Associació Cultural Juli Benlloch, una font d’iniciatives culturals de gran poder de gestació i un dels espais de felicitat més càlida que he compartit mai. Mai no oblidaré les nits en vetla a l’estudi del també traspassat Manolo Fuster, els projectes engendrats a l’ombra de la figuera del Xarco, les pintades amb pinzell fi fetes per tot el terme i comarca mentre festajàvem que érem joves. Des de llavors, a voltes en la distància, Pepe i jo hem mantingut sempre unes coincidències profundes que no calia dir-se perquè formaven part dels sobrentesos en què es basa l’amistat duradora. Les seues exposicions i els meus llibres han estat sovint l’excusa per a compartir xarrades sense vores ni final.
Mural de Pepe Biot.
Mentre em faig a la idea de l’absència de l’amic, la seua obra s’escampa sobre els llenços com un món de tensions expressat amb ofici d’artesà. Una pintura lligada a una mentalitat “postantiga” –i ell i jo ja ens entenem!–, desproveïda de les exigències de la modernitat dictada pels cenacles a qui interessa més la vida artística que no l’art. Sempre en paral·lel de les avantguardes massa pendents de la pròpia desfiguració. Allunyada, amb més convicció encara, del tradicionalisme de cromo llepat –tan valencià. Ni les necessitats de passar casa el van fer pintar gallines per als menjadors de la coentor valenciana. Biot no va tindre mai una mirada pintoresca ni exòtica sobre el paisatge que expressava i reinventava. Ben al contrari, en formava part d’una manera vegetal, sense afectació. I potser en el pecat ha portat la penitència. La fidelitat a les conviccions té les seues espines. Pepe no ha estat tampoc un figuracionista de cavallet ni un esteta de la llum i de l’ombra. A lHorta, al Sàhara, a El Hierro o a Benassal, Biot sempre ha dialogat amb l’entorn natural, a la recerca de la vida quieta d’una llengua basàltica, dels nusos mil·lenaris d’una olivera o d’un garrofer: metàfores profundes de vida apassionada, sempre arrelada al medi. Una pintura lligada a la nostra manera de ser, al gust que donen les coses pròximes –d’ací o d’allà. El tema, la forma o el color conformaven el triangle en què Pepe expressava la naturalitat, sense deliris de grandesa. El resultat, en forma de llenç a l’oli, reflecteix la magnitud d’una personalitat feta de matisos superposats dins d’una sola vida.
Pintar, per a Pepe, ha estat la seua manera exclusiva d’estar-se al món… Sempre obsessionat per la riquesa del cromatisme i de les textures entre les que amagava els somnis d’aquell xiquet de cal Mimiu, de Meliana. “Quan pares a descansar, Pepe?”, li preguntava sempre que ens trobàvem, ritualment. “Si pare, em canse”, em contestava invariablement. Adéu, Pepe.
