La composició:
Sant Petersburg 1874
Viktor Hartmann havia mort feia mig any i tot havia estat culpa meua. No havia sabut valorar la situació i la meua obsessió, febril i obsessiva, no em deixà veure que, més enllà de no alertar el meu amic, estava condemnant-lo a la mort. Uns dies més tard m’assabentava que aquell defalliment mentre passejàvem només era un preàmbul de l’aneurisma que el fulminà, tot va ser com un raig llançat pel nostre déu Perun, i la seua vida finava als 39 anys. El meu amic, íntim, era mort i amb ell se’n va anar l’arquitecte rus, el somni incomplert, el seu i el meu de convertir-se en el referent de la pintura i l’arquitectura russa, i tot havia estat un fracàs, un despropòsit del qual jo, Modest Mussorgski, sóc a hores d’ara, i encara, l’únic responsable per no advertir-lo, per no portar-lo a un metge aquell dia quan passejàvem, i ara, mentre al·lucine sota els efectes de l’embriagament produït pel vodka, veig la lucidesa en els meus pensaments, trac l’aigua clara de la consciència que em diu, una vegada i altra, que em vaig comportar com un xiquet ignorant, malcriat i egoista, capficat en gaudir d’una passejada, supèrflua, és per això que he deixat de viure l’amistat que ens unia, al gran artista rus, Viktor i jo. Aquest trauma m’està fent perdreu tot. En sóc conscient, però jo no ho veig com una pèrdua material, sinó més bé és un pur tràmit, és la penyora, és un camí que recorrem passejant, calia desfer-me dels bens, ja no els necessite i a poc a poc m’he trobat en la ruïna i amb la misèria, que mirant-ho bé, és molt més que trobar la mort.
Ja han passat molts mesos i tot segueix igual, potser Stassov tenia raó i el sentiment de culpa no em deixa fluir la música. Estic deixat, llançat a la penúria i sóc ignominiós amb mi mateix perquè em repudie per la mort de Viktor. M’han fet fora de l‘apartament, em veig capficat en bregues a suburbis de Sant Petersburg i tot perquè el vodka m’embadaleix la vista i dissipa la ment. Però avui he pres un fil. M’he agafat a una idea i ja sec davant del piano. Tinc els motius melòdics, les cèl·lules rítmiques i la forma. Ha sonat en el meu cap només he fet l’últim glop del vodka pudent que quedava en una ampolla que recollí de les deixalles d’una taverna. Compondré una suite per a piano amb deu moviments i un intermedi que farà de nexe entre ells, ja en sóc conscient d’on tinc els límits, i l’orquestració…, això seria agosarat. Viktor es mereix que siga capaç de plasmar la seua obra pictòrica en música, tot seguit m’hi fique per feina. Ja flueixen les harmonies, una aura de felicitat fa que trontolle sobre el tamboret del piano. Els dits pugen i baixen, i no, no tinc temps d’apuntar, tot flueix, cada nota, cada forte i cada piano, cada colp rítmic. Ara una pausa i un attaca fortíssime,… «oh!, Viktor, escoltes….», ara passegem, és el Promenade on tu i jo amb una solemne melodia fem la nostra caminada per la galeria,… sempre ens ha estat de gust passejar,… i els teus quadres sonen a pollets, a fullets, a jueus, a Baba Yaga i el projecte per a la gran porta de Kiev,… i passegem, sona el Promenade…
L’orquestració:
Montfort-L’Amaury (França), 1922
El meu amic, el crític musical Michel Calvocoressi, m’havia facilitat unes partitures facsímils de la suite de Mussorgski. Tots dos compartim el gust per la musica russa i el seu tractament estètic, lluny del formalisme obtús dels germànics, de Beethoven i Wagner, dels quals ja estem tips de tant formalisme romàntic, a mi m’agrada més la música d’inspiració improvisada, lleugera, de carrer o popular, del music hall, del jazz i el blues,…, fer-la encabir dins de les estructures formals estrictes però sense delimitacions, pintar els sons de manera supèrflua, suggestiva, quasi volàtil, però tanmateix cal que siga contundent amb les instrumentacions, i l’orquestració que ha de ser premeditada, transgressora i punyent, i subtil, i delicada, però alhora ha de guardar les formes per tal de no desvirtuar les línies melòdiques, cada patró rítmic i cada cèl·lula motívica de les harmonies. De tots els russos, Mussorgski és el menys occidentalitzat i això m’encisa, em sent atret pel seu llenguatge musical rústic, suburbà, forjat al cau de la llar, amb la soledat i l’ego examinat per a premeditar i decidir cada nota, cada detall del passatge, una línea melòdica extreta del convenciment del pensament quasi tacitúrnic i una harmonia que embolcalla les línies per tal de persuadir el potencial sonor i guanyar efectisme, quasi com traços pictòrics. Gràcies a les dades que m’ha facilitat Michel he pogut satisfer la ignorància, i saber, formular-me la meua visió onírica de la creació musical de Mussorgski, encara que no ho sé tot sobre l’home i el seu procés creatiu, sé suficient per a dedicar hores especulatives i imaginar-me’l creant. Perquè crear pot arribar a enquistar l’ego, i jo ara, no conjumine factors creatius, no flueix la línea, la barreja harmònica, fa mesos que no componc, però almenys puc contemplar-me, i reflexionar sobre què vull fer, què vull ser.
Fa uns dies que el director d’orquestra Serge Koussevitzky m’ha vingut a veure i m’ha fet l’encàrrec d’orquestrar la suite de Mussorgski. «Com no m’ho havia plantejat jo això abans?». Potser orquestrar-la em serveix per a desbloquejar les meues idees i poder crear quelcom nou i propi, a més tinc prou idees sobre el procés creatiu del rus i serà una feina senzilla.
El 19 d’octubre de 1922, a l’Òpera de París, s’estrenà la meua orquestració dels Quadres d’una exposició, però tanmateix vaig seguir sense compondre res propi durant un temps, potser caldrà dedicar-s’hi a les gires durant uns mesos, això segur m’ajuda a instigar-me a mi mateix, fer la tasca d’espeleologia dins el meu cor i el meu cap, cal pensar en música doncs,…
