Just sota la intersecció del conjunt de pinzellades curtes, encrespades, fosques, tempestuoses, i el de les llargues, més agrisades, que es precipiten sobre l’horitzó de manera quasi vertical des de la part superior, sorgeix, d’un sol traç en diagonal, un inesperat i potent raig de llum que indica el caràcter fugisser del mal oratge que ara regna. Malgrat les petites dimensions de l’esbós, la grandiositat i el dramatisme de l’atmosfera en el precís moment que ha captat el pintor ens aclaparen. Sense cap presència humana, sense cap referent que ens situe en un lloc concret, el protagonisme absolut recau en els fenòmens meteorològics que s’estan produint i que ocupen pràcticament la totalitat de la superfície pictòrica. John Constable (1776-1837) va dur a terme una sèrie d’apunts del cel a partir de l’observació directa, “els més estremidors”, en paraules de l’historiador de l’art Robert Rosenblum, amb l’objectiu de documentar els canvis que esdevenien davant dels seus ulls. Skying (recórrer el cel), va denominar “el pintor dels núvols” (“I am the man of clouds”) la tasca sistemàtica plasmada en aquests estudis ràpids, de principis de la dècada de 1820, en què també anotava l’indret i l’hora exactes.
John Constable, ‘Estudi amb núvol de pluja’, ca. 1824
Amb anterioritat, el 1784, el nord-americà John Jeffries i el francès Jean-Pierre Blanchard, abans de creuar el canal de la Mànega, efectuaren un parell de viatges en globus amb la voluntat de registrar algunes dades (altura, direcció del vent, temperatura, càrregues elèctriques…) de forma científica i conèixer millor les manifestacions de la naturalesa que fins a la invenció d’aquests ginys no quedaven a l’abast de la mà. Això, però, no resultava gens fàcil en aquests ingovernables aparells. De sobte, una ràfega els podia fer perdre l’equilibri i obligar-los a subjectar-se a la barana de la cistella de vímet per tal de no anar a parar damunt dels valuosos instruments de mesura que portaven: un baròmetre de mercuri, un termòmetre, un hidròmetre i un electròmetre. Sovint, l’espessa boira els impedia de veure res i les brusques baixades de temperatura i la pluja inesperada, o àdhuc la neu, no els deixava treballar i agarrar mostres. Llavors, calia que controlaren de seguida la situació a fi de mantindre el vol en condicions i continuar prenent notes de totes les variacions que es produïen tal com pujaven.
A partir del tombant de segle, les ascensions van possibilitar avanços fonamentals per a la meteorologia, una disciplina que es trobava en les beceroles. El 1804, a França, el químic Joseph Gay-Lussac assolia els set-mil metres i establia el límit en el qual l’ésser humà pot respirar, i, el 1802, a la Gran Bretanya, Luke Howard publicava On the Modifications of Clouds (Sobre les modificacions dels núvols), una classificació d’aquests fenòmens atmosfèrics en la qual en proposava quatre tipus bàsics: cumulus, stratus, cirrus i nimbus, més uns altres quatre que corresponien a agregacions dels anteriors; una senzilla i suggeridora nomenclatura en llatí que prompte es va generalitzar i que encara continua vigent. Howard va iniciar la conferència amb què va presentar les seues investigacions en la Societat Askesiana, una entitat per al debat científic, amb les següents paraules: “La meua xerrada d’aquesta vesprada es refereix a un tema que hom podria considerar poc pràctic: les modificacions dels núvols. Atès que ha augmentat l’interès per la meteorologia, els estudis de les diferents aparences de l’aigua suspesa en l’atmosfera s’està convertint en una branca interessant i fins i tot necessària d’aquest camp…” Afirma Richard Holmes que en aquesta època “l’aerostàtica va permetre que sorgira una consciència nova de la complexitat i subtilesa dels núvols, una preocupació romàntica creixent que es pot rastrejar en els quadres de Turner i Constable, en els quaderns de Coleridge i en la poesia de Shelley”.
Il·lustració de l’assaig de Luke Howard ‘On the modifications of clouds’, 1802
Així, el tractat de Howard va influir sobre la visió de Constable i el seu mètode “ingenu i erudit a la vegada” de captació de la realitat, tot i que en alguns casos, després de la seua immensa tasca en aquest sentit, també criticara algunes conclusions a les quals arribava l’assaig. L’emoció i la força pròpies del Romanticisme que traspuen aquestes peces no són cap impediment perquè es puga percebre amb claredat el seu interès per entendre aquestes formacions sempre sorprenents. “Els núvols s’amuntonen creant masses de gran densitat que semblen desplaçar-se des dalt amb lentitud; per damunt, n’apareixen altres, nombrosos, opacs, menuts, que passen amb rapidesa per davant… Suren molt més a prop de la terra i potser es desplomen amb un corrent de vent més fort que, junt amb la lleugeresa que els caracteritza, fa que es traslladen a gran velocitat”, va escriure el mateix artista a propòsit d’Estudi de núvols, horitzó amb arbres (1821). Aquesta fascinació, tot i els coneixements actuals, encara la sentim cada volta que alcem el cap i contemplem les pinzellades pastoses o subtils, lluminoses o negres, de traç gros o fi, que senyoregen el cel.
