En plena fugida cap endavant i al crit de “Salve’s qui puga!”, al si del partit podrit (Partit Popular o PP) la guerra civil pren dimensions difícils d’amagar als espectadors, que s’ho miren entre atònits i, per què no dir-ho, encantats amb l’espectacle. De manera que un dia Alfonso Rus decideix muntar-se una televisió de la Srta. Pepis d’ús exclusiu, amb diners públics de la Diputació de València; i un altre surt Fabra enfurismat per l’atac de banyes i insinua la possibilitat de reobrir Canal 9. Ambdós casos posen de relleu l’absoluta falta de principis i decència que pul·lulen pels passadissos de l’Administració pública valenciana. Però, sobretot, convé destacar que el PP ja no s’amaga darrere la retòrica, tan habitual com increïble, quan es refereix als mitjans de comunicació en general i els públics en particular. Els vol al propi servei –mai no els ha concebut d’altra manera-, per a satisfer vanitats, per a fabricar propaganda i divulgar mentides a gran escala, amb l’esperança de donar-li la volta a la realitat que la ciutadania, per fi, percep d’aquesta banda organitzada. Ja no cal amagar-se amb els grans principis de la decència i la garantia de pluralitat inherents als mitjans públics de comunicació de l’Europa moderna. Si l’experiència valenciana no era prou il·lustrativa, el camí desfet de RTVE i els darrers nomenaments en el comandament ho deixen ben clar. El darrer s’ha produït recentment a Catalunya: el cap de premsa de la tèrbola i histèrica líder del PP, Alícia Sánchez-Camacho, l’acaben de posar al cap de RTVE a Catalunya. Ja no cal dissimular. Més signes de l’enfonsament del règim.
D’ací a pocs dies farà un any que l’encara president de la Generalitat, Alberto Fabra, va decidir apagar Radiotelevisió Valenciana. Per què ho va fer, és a dir, els motius concrets i fonamentats sobre una decisió insòlita que deixava el País Valencià sense mitjans audiovisuals propis d’abast territorial, alhora que engreixava les xifres de l’atur –l’aspecte que menys els hi ha preocupat- amb un miler llarg de treballadors, encara no ho han explicat. Ni Fabra, ni la patètica portaveu del Consell, ni cap dels miserables amb càrrec o sense que omplen el partit podrit. Un any i 200 milions d’euros després, els miserables tornen a furgar en la ferida, a propòsit d’un seguit d’ocurrències provocades pel pànic a l’horitzó que ja visualitzen: aquesta vegada hi ha senyals consistents que poden perdre les eleccions. I això, entre altres efectes col·laterals, significa la fi de l’oci pagat amb diners públics per a una legió d’acomodats i la possibilitat que, malgrat les últimes tecnologies quant a la destrucció de documents, successives auditories i revenges dels més perjudicats puguen afegir delictes imputables a la desfilada patibulària en curs.
L’ocurrència de Rus acabarà en els tribunals, però la de Fabra, matisada i rectificada fins el ridícul en hores i dies successius per la seua cort, també ha contribuït a desemmascarar, si més no parcialment, algun dels motius que el va empènyer a enfosquir RTVV. Motiu que es resisteix a revelar de manera explícita. Perquè quan l’encara president de la Generalitat i del partit podrit demana una nova plantilla sense cap vinculació amb els treballadors de les empreses actualment en procés de liquidació –dic treballadors i no directius ni còmplices del saqueig-, Fabra està confessant que un dels motius, si no el principal, que va determinar aquella crueltat, va ser la negativa a acatar la sentència del Tribunal Superior de Justícia (TSJ) que li va tombar el primer expedient d’acomiadament col·lectiu. Perquè, entre altres infraccions, vulnerava drets fonamentals dels treballadors. El TSJ no negava a la Generalitat la competència i necessitat que racionalitzara la plantilla, però això significava prescindir de l’allau de personal col·locat, sense haver superat cap procés de selecció (oposició) i, de pas, el risc de perdre el control d’uns mitjans convertits de facto en monument a la banalitat i la pitjor versió propagandística del PP, negocis a banda. En aquest aspecte, la neteja ètnica, fa la impressió que ara coincideixen Fabra i determinats ambients polítics i professionals que demanen una RTVV nova, immaculada, en què no s’hi reconeguen les oposicions superades per una part de la plantilla: càmeres, tècnics, il·luminadors, operadors d’equips, etc… i també periodistes. Potser tenen el virus de l’ebola o algun altre de pitjor. Sense comentaris.
En aquesta guerra civil del partit podrit a compte de la televisió com a mitjà de propaganda i d’extracció de recursos públics per a repartir entre les afinitats inconfessables, allò que fa més mal són les mentides que encara treuen a passejar a cada roda de premsa i a cada intervenció pública sobre la massacre. Són les que abunden en el tancament de RTVV perquè era insostenible amb 1.600 empleats, o perquè no es podien sacrificar escoles i hospitals…, mentre amaguen altres veritats. Entre altres, que els sindicats garantien un ajustament de la plantilla sense vulnerar drets fonamentals dels treballadors i l’equilibri pressupostari conseqüent amb el contracte programa signat i incomplert des del primer dia pel govern de la Generalitat. Això no ho conten Fabra, ni la Català, ni els ‘palmeros’ del règim. Com tampoc acostumen a impugnar el dictat oficial els presumptes periodistes més interessats a divulgar la versió adulterada de la realitat. Ells sabran per què.
