Els més grans

El National Mall de Washington, amb el Lincoln Memorial i el Capitoli a cap i cap, és el cor de la capital militar del món. Entremig, hi ha també la densitat de museus més alta del planeta, amb el Newseum –el museu de la premsa– al capdamunt de les meues preferències. Concebut com un programa informatiu multimèdia, el Newseum mostra la història, les fites emblemàtiques, els valors i les missions del periodisme i dels periodistes. El vaig visitar fa uns anys. Recorde ben especialment la galeria dels premis Pulitzer de fotografia, imatges que emmarquen cada any bocins representatius de la nostra vida. Entre elles, encara tinc a la pupil·la la fotografía corresponent a l’any 1977, presa per Stanley Forman per al Boston Herald American: un jove blanc, fora de si que, amb la bandera americana com a llança, ataca un home negre.

Quan aquell dia em disposava a abandonar el museu, hi vaig descobrir, sense esperar-m’ho, una mostra temporal de fotografies de Walter Ioos –el mestre de la fotografia esportiva– que recollia treballs publicats en els magazines més prestigiosos. Entre aquells harmoniosos jugadors de bàsquet o bèisbol i esforçats atletes contra el cronòmetre i la distància, hi havia, una entre tantes, una fotografia que em va commoure profundament; una imatge presa el 2003 per Walter Ioos a Muhammad Ali i Joe Frazier: “dos vells, abatuts, atletes malalts que van compartir rivalitat en l’era moderna de la boxa”, segons paraules del mateix Walter Ioos.

La fotografía, en blanc i negre, em ve a la memòria amb motiu del traspàs de Muhammad Ali –autobatejat The Greatest–, un boxejador que, segons ell mateix, “volava com una papallona i punxava com una abella”. En la seua trajectòria esportiva destaquen com fites estel·lars els tres grans combats que va mantenir al llarg de la seua carrera amb Joe Frazier, l’adversari que li servia per a mesurar la pròpia grandesa. Jo mateix recorde en la televisió de blanc i negre el mític “Combat del segle”, el primer dels tres, en què Frazier va derrotar als punts Muhammad Ali, malgrat les provocacions verbals i no-verbals d’Ali abans i durant el combat. Un esdeveniment social i esportiu que he reviscut després gràcies a la monumental crònica que li va dedicar Norman Mailer i també a les mítiques fotografies de Frank Sinatra per a la revista Life.

Malgrat la derrota, Ali es va convertir en icona afroamericana i del moviment pels Drets Civils dels EUA. La seua negativa a participar en la guerra de Vietnam li va costar durant uns anys la llicència de professional de la boxa, que va recuperar, precisament, a instàncies del mateix Joe Frazier davant del president dels EUA Richard Nixon. L’agraïment d’Alí va ser insultar Frazier insistentment en públic abans del segon combat: “lleig”, “estúpid”, “goril·la” i “Tio Tom amic dels blancs” van ser els qualificatius que Frazier va suportar amb un estoicisme potser només aparent. Ali es va imposar als punts en un combat el veredicte del qual encara avui és discutit pels jutges de boxa i els periodistes objectius. Al tercer enfrontament, considerat el combat més sagnant de la història, Alí va batre Frazier. No es tornaren a enfrontar mai més i, segons conten, els dos campions mantingueren una enemistat vital, definitiva.

Pocs després d’aquell tercer combat, Frazier –una persona, segons conten, divertida i afable que havia aprés a cantar blues a les plantacions del Deep South– va abandonar la boxa, es va apartar de l’atenció mediàtica i es va dedicar només a entrenar els joves negres d’un barri degradat de Filadelfia. Ell mateix hagué de rebre ajuda econòmica dels amics. Va morir d’un càncer de fetge sol i arruïnat en un petit apartament que li havien deixat en els alts del gimnàs on passava la vida. Durant aquells anys, Muhammad Ali, que havia estat diagnosticat de Pàrkinson, rebia tots els reconeixements públics arreu del món, era rebut com a ambaixador de la llibertat per Mandela, i esdevenia símbol propagandístic global del somni americà, la religió civil dels EUA.

Oficialment, Alí i Frazier no es van reconciliar mai. Però em fa l’efecte que la fotografía de Walter Ioos que avui evoque contradiu la història d’una suposada hostilitat entre ells. Siga com vulga, aquella instantània mostra el reconeixement mutu de dos homes que, cadascú a la seua manera, lluitaren per aconseguir ser the one en un país on el segon és només the first loser. Dos campions que esperaven junts la darrera hora, vestits amb la nostàlgia compartida com a única indumentària. Ali i Frazier, Frazier i Ali, es necessitaven inevitablement l’un a l’altre perquè el primer no és ningú sense el segon i a l’inrevés. La foto del Newseum de Washington és la prova de càrrec que els tres combats entre Muhammad Ali i Joe Frazier haurien d’haver estat declarats nuls.