El cas és que si el valencià desapareixia, ells també ho farien i, darrere, l’univers que havien habitat. Pensar-ho només els irritava profundament i, així les coses, els meus pronòstics adquirien la categoria d’una severa i innecessària provocació, en el fons d’un amarg retret perquè era a ells, en part, als qui responsabilitzava de la tragèdia atès que no feien res per aprendre a escriure’l o, posem per cas, per a reivindicar-lo davant d’un jutge o d’un Guàrdia Civil. Demanava massa, certament, a unes persones que amb moltes dificultats havien aconseguit llegir i escriure en castellà en l’escola del franquisme, que havien fet seua a la força l’única llengua que servia per a superar la subsidiarietat social i econòmica. Tot plegat, amb el valencià no s’hi podia anar ni d’ací a la cantonada, gairebé com passa avui. Per acabar-ho d’adobar, el conflicte lingüístic, l’anticatalanisme ferotge que va atiar la dreta furibundament analfabeta del país, no feia sinó complicar encara més les coses, frenar el feble procés de normalització lingüística que tot just s’havia acabat d’engegar entre la falta de convicció i la força argumental del garrot. Ni la tímida entrada del valencià a l’escola podia considerar-s’hi una garantia de res. Només calia veure com el gaèlic irlandès després de més de mig segle d’ensenyar-se a les escoles continuava perdent parlants en favor de l’anglès.
És irrellevant que aquells meus conciutadans es cregueren –com potser també els d’ara− que el valencià era immortal. Naturalment que les llengües desapareixen com desapareixen les nacions o els edificis més nostrats. Ho fan a causa de les guerres, o perquè no tenen prestigi cultural o bé per queden arraconades per dinàmiques i interessos econòmics o perquè es prohibeixen i es persegueixen eficientment… Només a Europa s’hi haurien pogut mirar, si ho hagueren sabut, en l’espill del bretó, del cors, del sard, del friülà o del gaèlic escocès, llengües totes en un greu perill d’extinció, per desenganyar-se.
No s’hi val fer trampes, aplicar la metàfora del got mig ple o mig buit per a fugir d’estudi. Tothom sap què significa, què es descobreix quan s’escull entre una llengua forta o una de feble vivint en un context com el nostre. Les xifres com la de l’enquesta Coneixement i ús social del valencià 2015 elaborada per la Generalitat Valenciana, són també molt clares. Un 49% de la població no parla bé la llengua del país, un 47’1% té problemes per llegir-lo, un 65’2 % tampoc no sap escriure’l i un 27’6 % ni tan sols l’entén. El valencià retrocedeix imparablement mentre els valencians continuen sent uns autèntics analfabets en la seua pròpia llengua. Amb tot, i heus ací, la paradoxa divertida, un 85% dels enquestats voldrien que el valencià s’usarà més o igual que ara… Ara, justament, quan boqueja asfixiat per la manca de prestigi, a causa de la indiferència col·lectiva d’una societat entre les més endarrerides culturalment del seu entorn.
