El rellotge

En la salutació a Peter Giles, que fa d’introducció a Utopia (Lovaina, 1516), després de dur a terme una detallada relació dels diversos treballs que l’ocupen, des dels afers legals fins a les obligacions familiars, Thomas More es queixa de la manca de temps: “Entre aquestes coses transcorren els dies, els mesos, els anys. Llavors, quan escric? I no he dit ni una paraula del son, ni dels àpats, que a molts consumeixen tant de temps com el son, i en això transcorre gairebé la meitat de la vida de l’home. D’aquí que només aconseguesca tenir el temps que robe al son i als àpats. Temps que si bé és molt curt, és millor que res…” Aquesta obsessió per aprofitar cada instant es veu en els seus atacs contra els mandrosos, contra l’ociositat, contra tot el que inventem per matar el temps. Richard Marius, autor d’una biografia publicada el 1984, apunta que More no s’aturava a redactar cartes innecessàries i que, quan ho feia, perquè no tenia cap altre remei, sovint les signava amb les paraules: “Amb la major celeritat”. Utopia, assenyala Marius, “és un text rigorós sobre la forma d’usar el temps, la forma d’evitar el malbaratament de qualsevol moment, la forma d’esprémer bé cada segon”.

Aquesta preocupació pel pas de temps, que va començar a generalitzar-se durant el Renaixement, també la trobem en el seu amic Joan Lluís Vives, que uns anys més tard, a La guarda de l’ànima (Bruges, 1524), una obra dedicada a la princesa Maria Tudor, filla d’Enric VIII d’Anglaterra, en parla en algunes de les sentències i de les explicacions breus que les acompanyen, a la manera dels emblemes. Així ho veiem, per exemple, en la sentència 38: “Amb el temps, sigues estalviador. És allò antic d’Estalvia el temps. Res no deuria ser més estimat per nosaltres, ja que el temps no és altra cosa que la vida, que cadascú diu que s’estima tant mentre que de cap cosa no és més pròdig que del temps. Sèneca, en La brevetat de la vida, observa el mateix”; o en la sentència 111: “El temps té ales. Puix que s’escapa molt ràpidament; ‘Els dies fugen i no hi ha fre que els detinga’ (Ovidi). I açò s’esdevé més de pressa si la vida és feliç; perquè els mals s’aturen més temps i oprimeixen”.

_{Hans Holbein, esbós per al retrat de la família de Thomas More, ca. 1527}

Per això no resulta estrany que un rellotge, que s’introdueix a moltes llars riques d’arreu d’Europa en aquesta època, presidisca el retrat de de família de More que va dur a terme Hans Holbein (ca. 1527) i del qual només es conserva l’esbós preliminar. A la sala de la seua casa de Chelsea, el seu pare, la segona esposa, les filles, el gendre i el bufó, posen davall d’aquest aparell mecànic, que domina tota l’escena i marca, implacable, el transcurs de les hores. Segurament, el pintor, que el coneixia bé, ja que l’humanista l’havia hostatjat durant la seua primera estada a Londres, va pretendre traslladar aquesta inquietud -que sovint conduïa a la melancolia, un tema molt tractat aleshores- a l’obra d’una manera clara mitjançant aquest objecte tan nou en l’àmbit domèstic. De fet, la figura de More és molt semblant a l’altra que l’artista va fer d’ell en solitari en aquest mateix període en la qual, segons observa Marius, està tan impacient, tan pensatiu, té tantes coses en ment, que dóna la sensació que va a alçar-se de la cadira i a abandonar la posa; el reclamen quefers inajornables i més importants. Probablement no va aguantar assegut molta estona i Holbein es va veure obligat a traçar un estudi ràpid amb què després va pintar el retrat definitiu.

A finals del segle, entorn del 1594, Rowland Lockey va executar una versió del retrat col·lectiu en què el rellotge sembla, més que no en l’original, que està penjant directament sobre el cap de More –els pesos hi cauen a plom-. Per a ell, com per a tots des que en tenim consciència, ens hi obsedim o no, fem el que fem per provar de controlar-lo i de preservar-lo, ara i adés el temps s’escola com la sorra per entre els dits de les mans.