El primer encert del govern progressista multipartit que previsiblement controlarà la Generalitat Valenciana a partir de la darrera setmana de juny ha estat el cessament de les hostilitats entre els possibles integrants. Fa temps que Enric Morera no parla del “PPSOE”, malgrat que els rumors de grosse koalition són insistents com mai a Madrid; Esquerra Unida i Compromís tampoc no han revifat aquell debat tan estèril sobre qui dels dos era més semblant a Syriza i, al seu torn, ni PSPV ni EUPV no han fet sang amb el procés negociador de les primàries de Compromís. Hi impera el joc net, fins al punt que hi ha hagut felicitacions sinceres a Ximo Puig i Ignacio Blanco (ja investits com a presidenciables) de part dels seus rivals.

Quan totes tres formacions comptaven els dies que faltaven pels comicis del 24 de maig, la irrupció sobtada de Podem ha trastocat els seus esquemes. El PSPV ja no té clar si serà la força més votada de l’alternativa al PPCV, Compromís s’ensuma que no creixerà tant com s’imaginava i que potser no anirà gaire més lluny del resultat del 2011 i Esquerra Unida, per últim, pateix com ningú les conseqüències de la marea lila, amb un 5% que ha pres forma de fantasma amenaçador. L’única bona notícia pels interrssos del tripartit interrupti és que Podem de cap manera no afavorirà la continuïtat del PPCV al poder i que, segons les enquestes, els de Pablo Iglesias també erosionen la roca monolítica que era (era, perquè ja no ho és) l’electorat popular.

Curiosament, el partit que ha arribat in extremis a l’alçament de l’acta de defunció dels conservadors ha iniciat la cursa cap a les Corts amb unes declaracions que denoten una certa superioritat moral. Unes ínfules que ben possiblement s’incrementaran aquest diumenge, 25 de gener, en el míting programat al pavelló de la Font de Sant Lluís de València, a què acudirà com a convidat estrella Iglesias mateix. Una eufòria que encara pot augmentar així que passe la marxa ciutadana convocada per Podem a Madrid el 31 de gener, que preveu ser multitudinària.

Caldria que Podem, al País Valencià, no sols menystinguera, sinó que valorara i molt, la lluita contra els governs populars que s’hi han succeït durant dues dècades. Anys de feina no sempre recompensada a les urnes però que ha obtingut, no obstant això, el reconeixement de la justícia, que ha processat bastants dirigents del PPCV, fins al punt que hi ha programats per la campanya electoral dos judicis cronològicament tan distants com el de les factures falses de Terra Mítica (era Zaplana) i el de la peça del cas Gürtel referent a la contractació d’Orange Market a successives fires Fitur (era Camps). Els correctius que la dona de la balança ha etzibat als populars valencians en matèria de transparència i de manca de democràcia a les Corts són igualment simptomàtics, demostratius de la feina feta, tot i les condicions tan difícils per dur-la a terme i les errades (evidents) a l’hora de transmetre-la a la ciutadania.

El que no hauria de fer Podem és caure en el retret fàcil ara que la conjuntura és propícia, doncs. Ha estat l’actual oposició, la que ha denunciat casos com el de Rafael Blasco, la Fórmula 1 i tants altres. Ha estat l’actual oposició, la que ha mantingut viva al carrer, de bracet dels moviments socials, demandes tan justes com les de la dependència, l’atenció als malalts mentals o la negativa al fracking. Ha estat l’actual oposició, tan vilipendiada (obviada) a l’ens públic, qui va afanyar-se a defensar el manteniment de les emissions de RTVV. Alguna gent que ara forma part de Podem potser ja hi era, en aquestes manifestacions, però no hi eren tots. En aquest sentit, caldria fugir de l’electoralisme immediat i practicar un tacticisme de més llarg abast. Les desconfiances mútues, els retrets fàcils, poden malbaratar el canvi polític abans no haja culminat.

Comparteix

Icona de pantalla completa