La tradicional enquesta de Metroscopia que publica El País el 9 d’Octubre, ha satisfet les expectatives. D’una banda, ha subministrat una considerable dosi d’optimisme –fins i tot d’eufòria- entre bona part dels partits i coalicions instal·lats a l’oposició des de temps immemorial. De l’altra, confirma la tendència que s’albira d’uns anys ençà: el PP accelera la davallada fins a extrems insòlits –considerant el comportament demostrat fins ara pel cens electoral del País Valencià-, i el bipartidisme s’hi manté… tocat de mort. Aquesta és la part més convincent d’un sondeig amb excessiu marge d’error en les magnituds provincials a l’hora de comptar escons. Un 4,5 a l’alça o a la baixa sobre 100, poden ser quatre ò cinc escons més, o menys, en el resultat. Per tant, convé deixar aquesta part dels gràfics en el congelador. La cosa no anirà finalment així, i fins i tot és probable que per als dos ex grans partits el retrocés encara siga més pronunciat, en benefici de la resta. RIP.
Extremada com és, la dreta indígena ha reaccionat davant dels gràfics i els percentatges amb incontinència verbal i un punt d’histèria. Alberto Fabra avui sembla més enterrador que ahir, però encara perdrà color. De fet, es troba en una conjuntura ideal per a muntar la plataforma “Salvem Fabra”. La criatura repel·lent que fa de portaveu, la tal Isabel Bonig, feia la impressió que s’havia deixat momentàniament de jugar al sambori per a fer la declaració corresponent: “Nosaltres també tenim enquestes i qui s’enfonsa són uns altres”. Com un pardalet caient en un enviscat del conegut paranyer Serafín Castellano, perquè la immediata és: molt bé, mostri-les. A més a més, de segur que les seues enquestes les hem pagades els contribuents i només les coneixerem, arribat el cas, per decisió judicial. Rita Barberà tampoc va reflexionar massa a l’hora de respondre. En el seu cas, això de reflexionar és molt agosarat i es nota. L’amiga de Rajoy se la veia marejada per la caiguda del PP i l’ascens de Podem(os). Per cert, ja seria hora que la militància, els cercles o qui siga aclariren, entre moltes altres incògnites, si són Podem amb totes les conseqüències, o són Podemos, també amb el que comporta.
De sobte, l’alcaldessa renyava l’electorat, com el progenitor que deixa l’hereu amb el cul a l’aire. “No entenc com es pot votar algú, sense conèixer ni tan sols l’aspecte. És com votar una granera”, digué aproximadament. Efectivament, la granera és el prototip de candidat a líder o a confrare major en un sistema electoral com el que patim. Tan obsolet com el propi sistema que agonitza. Fabra ni tan sols arriba a la categoria de pal de granera. Tal com van les coses, segurament tampoc tindrà l’oportunitat de sotmetre’s al pròxim escrutini. Però podem tirar més arrere i comprovar el carisma i la qualitat de bona part de les graneres que han deixat neta la Generalitat, incloent Eduardo Zaplana. Quins mèrits acumulava el cartaginès, quan fou designat i votat per la parròquia botiflera? I José Luis Olivas? Francisco Camps, si més no, podia exhibir un rècord d’assistència a misses. S’ignoren altres qualitats. No cal fer la comparativa amb els partits de l’esquerra, però quants dels qui han omplert candidatures tancades i bloquejades passarien la prova de les llistes obertes? Precisament una de les conclusions de l’enquesta, a propòsit de l’ascens de Podem(os), és que una bona part de votants, ara mateix en creixement, escollirien el pal de la granera abans que la consistència d’uns altres líders i formacions amb tradició i prèdica en la demarcació, obligats a adonar-se’n que els suports propis són insuficients per a les expectatives que s’havien generat. I compte, que no sols trontollen els lideratges.
Previsiblement els partits i partidets acceleraran els processos interns per a predeterminar candidatures. També per a encetar, o no, operacions convergents, a més de la pròpia campanya electoral en marxa. Tot siga per invertir o intensificar la tendència explicitada per l’enquesta. Des d’una altra perspectiva, una vegada descomptada la caiguda del PP i les (aparents) dificultats per a perpetuar una coalició d’interessos, potser fóra l’hora que l’esquerra, o millor dit, l’oposició, s’assegués a la mateixa taula, si es vol amb discreció però sense por a la caverna, a fi d’establir quines accions engegaran si les propietats de la suma albiren un govern de l’esquerra plural. Probablement no ho faran fins que s’acabarà l’escrutini, però a aquestes alçades demoscòpiques ja haurien de saber que el pal de la granera és allò que menys preocupa la gent.
