De tot això, en vam parlar al Cafè l’Infern de Massalfassar la setmana passada, amb motiu de la presentació de Les millors coques catalanes (Ed. Cossetània), el darrer llibre de Vicent Marqués, un entre tants savis subterranis que construeixen la memòria d’un país que no els ho reconeix. Presentat i entrevistat per Sal·lus Herreno, Vicent Marquès va impartir a l’Infern una magnífica lliçó d’estima a la cuina, al paisatge que la fa possible i al sentit comú. “El llibre es titula Les millors coques catalanes, però, en realitat, només hi inclou una coca catalana en el seu sentit estricte”, va avançar-nos com qui no diu res. “Si li arribe a posar coques valencianes”, va continuar, “no hauria venut ni un exemplar perquè ací ningú no compra un llibre sobre cuina valenciana i tampoc a Catalunya perquè no compren llibres valencians”. Tot un diagnòstic sobre la mentalitat valenciana i la idea de catalanitat dels nostres compatriotes del nord de la Sénia!
Peter Mayle, enamorat de França i de la seua joie de vivre, va dedicar unes gustoses pàgines a la cuina francesa i al consens –“del president al pagès”, pels plaers de la taula. “La religió dels francesos” –afirma l’escriptor britànic– “és el menjar.” George Orwell havia avançat que “la majoria dels francesos estan de mal humor fins que han menjat.” “El inglés” –rematava Julio Camba– “es un hombre que come por necesidad, mientras que el francés come por placer. El francés es un epicureo. Para él, la comida es un fin, y no un medio, como lo es para el inglés.” No debades, a la França més civilitzada el mercat és potser la institució comunitària més sòlida i la soupe à l’oignon, una bandera nacional. Un país incòmode, en conseqüència, amb el model de globalització –política, econòmica, cultural i gastronòmica!– que simbolitza la pel·lícula Chocolat, emblema de la por a l’impacte de les innovacions al·lòctones en forma de pecats de pastisseria. El País Valencià, i els Països Catalans –ai!– tenen, segons vam aprendre a casa i ha recollit Marqués, tantes possibilitats com la cuina francesa –l’Occitana, volem dir– i la italiana. Però, al País Valencià no hi ha francesos ni italians –que solen preferir producte de mercat de primera qualitat!– sinó valencians, la majoria dels quals mengen com els marca la televisió i obliden la sàvia tradició que simbolitzen la cassola i el paisatge de Josep Pla. Amb les coses de menjar no es juga, diu la cultura popular. I, en efecte, quan parlem del menjar, s’ha de ser un pèl tradicionalista, especialment ara, immergits en plena societat del risc –també alimentari–, segons la fórmula d’Ulrick Beck.
Potser per això, em reconec tant en l’obra de Vicent Marquès o en les mans d’Oriol, el dimoni major de l’Infern de Massalfassar, que cada dia m’alegra la vida amb els olors i els sabors d’una cuina que és la memòria de totes les cassoles del meu paisatge. El menjar, a més, va més enllà de la pura alimentació. “L’oratòria de sobretaula està lligada, a Europa, a les millors tradicions de civilitat i de cultura”, ens va ensenyar també Josep Pla.
