Entre el País Valencià i Catalunya, amb permís de les illes Balears i Pitiüses, hi ha –cal recordar-ho?- vincles molt estrets en l’espai geogràfic i estratègic de les relacions, també familiars, sense comptar la història, la cultura i tot allò que ens relaciona malgrat el cordó sanitari imposat des dels llibres de text escolars, fins a la colonització mental agreujada després del colp d’estat dels anys 1978 i successius, en què la caverna, amb les complicitats necessàries per raó d’estat, va fixar els marges –no només polítics- pels quals l’esquerra desdibuixada i un punt desorientada que ara mateix administra la Nova Caledònia valenciana mai havia d’ultrapassar. Sense insistir en la fascinació de la nòmina casolana per Madrid, que és un clàssic. Com es pot comprovar en les millors famílies de partits i coalicions que ja perden el cul davant la imminent confecció de candidatures per a les eleccions a las Cortes Generales. D’Espanya, of course.
El mur que evita la fluïdesa informativa i el contrast entre (totes) les parts i actors del procés que es viu a Catalunya, potser fa pensar als seus defensors, per activa o per passiva, que espantarà el risc de contagi. Sobretot, perquè la ciutadania menys analfabeta de la geografia autòctona podria establir ràpidament connexions entre les causes i els indicadors –tan semblants- que han contribuït a accelerar la presa de consciència i el creixement exponencial dels partidaris de la independència en tant poc de temps i entre segments tan diversos i transversals del poble de Catalunya. A més a més, això d’ofrenar glòries –i el que calga- a Espanya, deuen pensar, està marcat a foc en la cadena extractiva que opera entre el País Valencià i l’Espanya del cereal.
De la campanya electoral que s’acabarà diumenge quan es posarà fi a l’escrutini, a aquesta banda del mur només ens arriben, amb la desproporció natural derivada de l’entramat mediàtic que patim, els excessos de la part espanyola. Del nacionalisme espanyol, per entendre’ns. Encara van amb el mantra que tot és conseqüència “de la deriva soberanista de Mas”, demostrant la profunda ignorància d’un territori que estan a punt de perdre, en el sentit patrimonial, sense que Felip V –ni ben mirat el VI- puguen fer gran cosa. Els empresaris de les contractes suculents, la gran banca privada, la de la usura, els desnonaments i els peatges d’autopista, així com el Banco de España, que tan aviat va preveure en el passat recent la bombolla immobiliària i mirava cap a un altre costat quan la delinqüència financera operava amb una impunitat que era l’enveja del crim organitzat, han superat en sal grossa als líders i portaveus de l’España-imperial-venida-a-menos.
Ací es fa difícil distingir entre les opcions –i els lideratges- que es disputen el fracàs a les urnes (“Oigo, patria, tu aflicción”). Tampoc ens expliquen per què ambaixades espanyoles han sabotejat el vot dels residents a l’estranger, ni els problemes sobrevinguts al Servicio de Correos que han impedit molts catalans votar per correu. Per no parlar de la Junta Electoral Central, transmutada en una mala imitació del Colegio Nacional de Árbitros al servei del Real Madrid. La guerra bruta no fa horari laboral i el missatge de la por, el mateix que va fer perdre els papers a la BBC en el referèndum d’Escòcia per a decantar la balança cap a l’unionisme, se n’ha passat de frenada i nodreix amb força l’independentisme. Un projecte pacífic i vital que engresca milions de persones, nascudes o no a Catalunya. Això provoca el pànic a Madrid y fallas adyacentes. Tot plegat no està passant a cap regió remota de Xina ni de l’estepa siberiana. Tampoc als arxipèlags més enllà de Vanuatu. És just ací al veïnat. Potser pensen que el mur de la desinformació i l’allau de demagògia, falsedats, mitges veritats i grans mentides degudament administrades, evitaran el contagi. De moment.
