Olatz Moreno: soprano, Maria Girbés: soprano. Inma Oltra: contralt, Beatriu Angulo: contralt. Pepe Martínez: Tenor. Joan Carles Morales: baix. Carles Camarasa: trompeta. Miguel Ángel López: concertí. Miquel Tarrassó: director. Organitza: Schola Cantorum d’Algemesí.
L’orquestra, també diversa pel que fa al lloc de procedència, també mostrava, sobretot en els recitatius i en les àries, una lleugera inclinació, si ben bé en aquest cas no era cosa de plànols sonors o textures sonores, sinó que els moments delicats, els recitatius i les àries amb cantant solista s’evidenciava la qualitat dels primers violins, capitanejats per Miguel Ángel López, davant els primers violoncels que mostraven símptomes d’inseguretat en els pianos, en les entrades subtils i en l’afinació. Tanmateix en les peces simfòniques com l’obertura amb la Simfonia núm.1 o la Pifa núm.13, l’orquestra ha respost eloqüentment, ben compensada, afinada i resolutiva. De la mateix manera s’ha mostrat en els cors finals de la tercera part, emparant la immensa massa coral, malgrat l’acústica de la basílica que absorbia el so cap a la cúpula de l’altar i no facilitava en res la projecció del so. D’aquesta deficiència fisicoacústica han sofert també els solistes, i ja sofrí de debò el cor de la Generalitat pel novembre de l’any passat amb un monogràfic de Vitoria a la basílica.
Pel que fa als instrumentistes, ha estat càrrec de Carles Camarasa interpretar la part de tromba de l’ària per a baix The trumpet shall sound, resultant efectista, amb bona afinació i timbre, malgrat la inseguretat primerenca i Raül Teruel al càrrec de les timbales, les quals entre l’acústica i les baquetes seleccionades han sonat excessivament toves i esmorteïdes.
La versió oferida comptava, en aquesta ocasió, amb dues sopranos Olatz Moreno i Maria Girbés. Mentre que la primera ha demostrat que compta amb un timbre càlid, fluid, dramàtic quan calia, flexible i vibrant quan exigia lleugeresa, ha viscut el drama del text i l’ha mostrat amb solvència, amb afinació, col·locació i posicionament del cos, sobreeixint de la resta de solistes amb una projecció de la veu exquisida, amb un so envoltant, tot i comptar, i això ha estat per a tots, amb una acústica que frenava el so més enllà de la filera tres. D’altra banda Girbés, tot i mostrar ofici i ganes, compta amb un timbre excessivament vibrant, nassal per moments i metàl·lic altres, i s’ha vist, malauradament, eclipsada per Moreno. Les dues contralts Inma Oltra i Beatriu Angulo s’han mostrat resolutives, eficients, afinades però mancades totes dues de projecció de veu, en certa mesura de credibilitat en la comanda.
He trobat a faltar més presència d’alt l’escenari, més llibertat dels solistes davant el director, contràriament han preferit protegir-se entre l’orquestra i el director, potser era un lloc on psicològicament se sentien més recollits, però això els ha restat, més encara, projecció de veu. Tarrassó s’ha mostrat ferm, controlant la situació, donant les entrades amb solvència i demostrant que coneix l’obra sobradament però la seua versió personal ha quedat excessivament controlada pels tempos, apostant a no errar.
En termes generals, resumint un oratori sacre que té una durada aproximada de dues hores i un quart, la versió que ens oferí Tarrassó, els Allegros que comptaven amb cors mantenien un tempo metronòmicament ferm, però excessivament lents, els prestissimo no arribaven a presto i els andante moderato a primat la moderació. Probablement la justificació estava donada per la gran massa coral i l’objectiu d’aconseguir claredat en els diversos passatges virtuosístics que exigeix de veus àgils, fresques i fluctuants, que salten de nota en nota. D’altra banda els graves, els largo o larghetto mantenien uns bons tempos però que demanaven un contrast més clar amb els canvis a prestissimo o allegros.
Els timbres generals eren càlids i mancats de caràcter, d’energia i vigor, compensats en general, però que encaixen en una versió del Messies molt romàntica, de grans cors i grans orquestres, també, cal afirmar que l’esdeveniment és participatiu i que l’assimilació de participants és complexa. Com deien a La Veu els organitzadors, “fent un Messies participatiu obert a tots és assumir riscos, ens la juguem”. Certament ho han fet, però, si fa no fa ha estat una festa. I n’hem gaudit.
Per això, la basílica algemesinenca s’ha omplert de gom a gom. El Messies, participatiu i en valencià, per cantaires amateurs i professionals que col·laboren desinteressadament, íntegre amb les seues tres parts, només és una festa, una vegada a l’any i única a tot el País Valencià. La festa del Messies d’Algemesí, és vertaderament una festa musical, un esdeveniment social al voltant de l’obra, la interpretació i l’esperit de Händel, dut a terme amb la millor de les intencions, que no és altra que aportar cultura musical al poble, dotar-lo gratament d’un valor cultural afegit mitjançant una obra de dimensions musicals i teològiques universals i supèrbies. Probablement sinó es fes, algú hauria d’inventar açò, tal qual se’ns serveix per a tots els públics, i mantindre la il·lusió de fer la dissetena edició (2016), per això recupere una frase que acompanyava el programa de mà: “Entre tots mantindrem aquesta festa i el somni de Händel de fer de la interpretació d’El Messies un acte de caritat”, el recapte del donatiu han sigut a benefici de Càritas Interparroquial.
Ja estem esperant l’edició de 2016. Nous participants, nous reptes, la mateixa obra, i com sempre, una festa aplaudida i desitjada.
