Fa pocs anys vaig aconsellar als responsables de la imatge turística d’una localitat que tragueren el màxim profit a les nombroses botigues de roba
fallera existents. Encara que els productes a la venda no són precisament
souvenirs, els explicava, els forasters es detenen davant els aparadors de les botigues per admirar les teles de seda, les mantellines, les sabates folrades, els saragüells, les joies d’or i argent i els vestits en miniatura per als xiquets. Només s’ha de xafar un poc el carrer per a comprovar l’interés que desperten aquest tipus de botigues entre els visitants. Es tracta, insistia jo, d’un negoci viu i atractiu, exclusiu dels pobles i ciutats valencianes, que podria encetar, amb l’ajuda de l’Administració, una línia de productes per a què els turistes s’endugueren un record graciós i autèntic del seu pas per les nostres terres.
Els responsables turístics d’eixa localitat em van mirar com si m’haguera pres un quilo de tripis. Ni cas. Vaig desistir de convéncer-los que aquestes botigues i la indumentària de la festa, tot i la mistificació que han patit els vestits, són hereves d’una tradició de l’artesania, la indústria i el comerç del tèxtil de la seda que es remunta als velluters de l’Edat Mitjana, que va suposar un exitós negoci fins els segle XIX en el qual participaren tots els estaments socials com a clients, productors o proveïdors, i que fins i tot ha deixat una empremta arquitectònica i paisatgística en els pobles d’horta i ribera: les cambres de les cases on es criaven els cucs de seda, o les ringleres de moreres en camins i horts, de les fulles de les quals s’alimentaven els cucs.
La indumentària tradicional, especialment basada en la moda de les classes altes del segle XVIII, ha aconseguit sobreviure miraculosament gràcies a una festa inventada i institucionalitzada com a mare de totes les festes valencianes: les Falles. Tan sols el modista Francis Montesinos, de tant en tant, ha reivindicat aquesta vestimenta barroca en les seues col·leccions contemporànies. Però, en la implantació de la festa, la societat valenciana no només no ha pensat en explotar la indumentària com una artesania pròpia vendible a l’exterior, sinó que a més, ha ignorat el alt valor dels elements culturals que ha heretat, com per exemple, l’edifici del Col·legi Major de la Seda de València.
Quan fa cosa de 20 anys vaig visitar aquest palau medieval ubicat en el carrer de l’Hospital, en el barri de Velluters, ja donava pena vore’l. Aleshores, el col·legi, creat el 1492 i que com a institució encara existeix hui en dia, com que no tenia recursos, volia demanar a l’Administració l’assignació gratuïta d’uns objectors de consciència (quan encara es feia la mili) per a què ajudaren a vigilar l’edifici en hores de visita. D’aquells temps ençà tot ha anat a pitjor: han furtat molts taulellets originals dels balcons, la casa està en runes i apuntalada, i per tant, no es pot visitar.
Ni la Generalitat ni l’Ajuntament de València han estat capaços de salvaguardar aquest element patrimonial que no només ens parla del nostre passat, sinó que està arrelat als orígens d’un barri (el de Velluters) que va acollir milers de telers, i que a més podria connectar directament amb una activitat tan actual i tan viva com és la indumentària festera. Ara, una volta més, ens prometen que s’invertirà en la restauració de l’edifici. En ocasions anteriors, les partides pressupostàries destinades a la seua recuperació han tingut finalment uns altres usos. Ara, en plena crisi, no sé perquè els hauríem de creure.
S’hi pot pensar que hi ha coses més urgents en què invertir els diners (salut, educació, ocupació, etc.) però si les estratègies de desenvolupament a llarg termini hagueren tingut en compte, quan tocava, el valor d’aquests elements patrimonials de la societat com és el Col·legi Major de la Seda i tot allò que representa, ara no només tindríem un exitós museu de la indumentària autòctona com un reclam turístic més (complementari i vinculat a la Llotja de la Seda), o, posem per cas, una xarxa de botigues de roba i
souvenirs en un barri de Velluters reviscolat: potser tindríem també escoles de costura, una indústria tèxtil vertebrada i innovadora, una fornada de dissenyadors joves i agosarats, una xarxa d’empreses proveïdores al voltant de la seda i l’orfebreria, unes rutes turísticoculturals per les cambres dels cucs de seda que encara romanen en peu (o per la última de les fàbriques, que es conserva a Almoïnes), i, en definitiva, una activitat econòmica basada en l’aprofitament del passat.
Tot i que la culpa no és només de l’Administració, sinó de la societat que la sustenta, l’obligació de polítics i tècnics és pensar en el futur, i això obliga necessàriament a conéixer la història i apostar per l’anàlisi, el manteniment i la promoció de les herències rebudes. No costa tant, crec jo. I no m’he pres cap tripi.
