La Marató, que cada any ens mostra el compromís solidari de la societat catalana, aquest any dedicà el programa a fer conèixer les malalties del cor i aconseguir ajuda econòmica per tal de lluitar contra les patologies cardiovasculars. Les més de 12 hores del programa van estar farcides de testimonis de persones que tenen problemes de cor. Entre tots els qui hi van participar en aquesta edició, m’impressionà el cas del menut Guerau, fill d’En Xavier Pallàs, antic escolà de Montserrat, que vaig tenir d’alumne a l’Escolania a principis dels anys 90. Amb En Josep Mateu, de Montblanc (ara prevere de l’arquebisbat de Tarragona) i En Francesc Morera, de Manresa, En Xavier, nascut a Olot, formava part del “trio de la benzina”, com jo els anomenava: entremaliats i trapelles (i alhora que divertits i amb una gran simpatia) els tres em van posar a “prova” en el curs on jo m’estrenava com a professor de l’Escolania. I més d’un dels cabells blancs que tinc, (i els ho deia als tres!) són gràcies a aquest trio tan entranyable!
Guerau, de només 5 anys, té una malformació congènita anomenada “de ventricle únic”, detectada durant l’embaràs, i que va obligar els seus pares, la Sara i el Xavier, a decidir si s’atrevien a tirar endavant amb la gestació.
El P. Salvador Plans, que va ser Prefecte de l’Escolania en temps que En Xavier era escolà, en conèixer el testimoni d’En Guerau a La Marató, va telefonar l’antic escolà per felicitar-lo per la seva participació en el programa. I em comentava que En Xavier li digué que la seva esposa i ell estan especialment contents d’haver tirat endavant l’embaràs, i així haver tingut En Guerau, malgrat els pronòstics pessimistes d’algun metge que els aconsellava l’avortament. Per això, i malgrat les dificultats, les incerteses i els sofriments d’aquesta jove parella, En Guerau, amb els seus pares i la “doctora màgica”, és un miracle de l’esperança i de la tenacitat. Com tants altres casos que coneixem o que ens passen desapercebuts.
El testimoni d’En Guerau i dels seus pares, i també de la “doctora màgica”, m’ha fet recordar aquell conte, on una dona va somiar que entrava en una botiga acabada d’inaugurar a la plaça del mercat, i, tota sorpresa, va descobrir que Déu era darrere del taulell. “Què hi vens tu aquí?”, li preguntà la dona. “Tot el que el teu cor desitge”, li respongué Déu. Sense gosar creure el que havia sentit, la dona va decidir demanar el bo i millor que un cor humà pot desitjar: “Desitge pau d’esperit, amor, felicitat, saviesa i alliberament del temor”, digué. I, després d’un instant de vacil·lació, va afegir: “No sols per a mi, sinó per a tothom”. Déu se la va mirar somrient i li digué: “Em sembla que no ho has entès bé, estimada. Aquí no venem fruita, sinó llavors”.
Voleu dir que l’exemple d’En Guerau i dels seus pares, i de la “doctora màgica”, no és una llavor d’esperança i de joia, enmig de la foscor i dels sofriments del nostre món? Voleu dir que aquesta jove parella, malgrat l’incertesa i les pors, no han esdevingut una llavor de coratge i de fe?
És només un conte de Nadal tot això? No! És una història ben real, que ens parla d’esperança, de lluita, de tenacitat, d’amor!
Per això la mirada, el somriure i el fil de veu d’En Guerau, van omplir les quatre caixetes de molts cors!
El Nadal no són els regals, els dinars i els sopars o els viatges i les vacances. Ni molt menys la nostàlgia i la tristor que, aquests dies, s’apoderen de tantes persones. El Nadal és l’esperança i el coratge de tantes dones i de tants hòmens que lluiten per un món millor. És el treball d’aquells que treballen amb constància i esforç per la justícia i per la llibertat. El Nadal són les estreles de solidaritat i de pau que veiem en la nit fosca del nostre món. El Nadal és allargar la mà a aquell que ha caigut i descobrir en l’altre un germà.
Bon Nadal a tots, i pau als cors i als hòmens i dones de bona voluntat!
