La cridadissa eixordadora i confusa dels carrers de Nàpols s’escola pels clevills de la porta i dels finestrons del soterrani junt amb l’aroma abellidora de carn guisada provinent d’alguna casa veïna i la pudor amarga dels orins que esquitxen els racons de la façana. Unes bafarades que es barregen amb altres igual d’intenses que impregnen l’atmosfera del taller: l’olor picant de l’oli de llinassa i de l’essència de trementina, i el tuf de podrit que exhala la cola de pell de conill, un dels components de la imprimació dels llenços, escalfant-se al bany maria. Jusepe, un home bru, de cara llustrosa, celles abundants, parpelles carnoses i pòmuls generosos, pinta, aliè a tot allò que l’envolta, mesclant els colors per pur instint, a pocs metres del grapat de models eventuals, pescadors i captaires de barris propers, els únics capaços de romandre quiets durant hores, que posen per a ell a canvi de menjar o d’unes poques monedes. Immers en la penombra, treballa ràpid, amb una habilitat innata, marcant sobre la tela amb subtils tocs d’oli els escorços, les proporcions i els punts més complicats, aquells en els quals conflueixen les línies principals de la composició; sols així podrà reprendre sense dificultat les postures dels figurants en les noves sessions. Quan acaba, deixa la paleta, es neteja les ungles brutes del greix de les tintures amb un drap ple de llànties untoses, agafa una copa de vidre tacada de verd veronès que té al costat del pinzells i es planta davant del grup d’individus que resten immòbils.
Josep de Ribera, ‘El martiri de sant Bartomeu’ (detall), 1628-30
Beu un glop de vi i el paladeja sorollosament, mentre analitza com cau la intensa llum sobre el pit, el muscle i la clavícula del cos magre i marcit de Sant Bartomeu; no ha d’esforçar-se massa, coneix cada plec, cada màcula, cada cicatriu de l’ancià. Ja se n’ha servit amb anterioritat, d’aquesta figura llarga i eixuta, de trets toscos cremats pel sol, ulls aigualits de mirada intel·ligent, barba canosa i nas esmolat, per representar un Sant Jeroni sorprès per l’àngel del Judici i un Sant Andreu submís davant de la imminent crucifixió. Supervisa el conjunt uns segons i, a un senyal seu, tots els models excepte el màrtir abandonen les posicions i desfilen amb la mà estesa esperant el pagament promès. Una vegada se n’han anat, reorienta el focus d’il·luminació per tal que la tela que cobreix parcialment l’engonal del vell atrape millor la claredat i, abans de continuar, li demana que mantinga els braços oberts, els cos tens i l’expressió d’estupor al rostre. El sant, gitat en diagonal, ocupa bona part de la superfície del quadre i destaca, imponent, a conseqüència del punt de vista triat, enmig de la resta de personatges que s’intueixen a la zona entrefosca. L’artista domina a la perfecció les tenebres caravaggesques, ha estudiat les obres del mestre llombard fins a l’extenuació i n’ha après que la llum quan es vessa sobre cossos, teixits i objectes rodejats per l’obscuritat fa que aquests emergisquen i transpiren veritat. Fins i tot la composició de l’escena està inspirada en alguns elements que apareixen en La crucifixió de Sant Pere i en La conversió de Sant Pau, dues peces de Caravaggio que Josep de Ribera ha admirat, sense pressa, en nombroses ocasions durant els anys que ha residit a Roma. El pintor xativí, igual que l’italià, posseeix una rudesa, una vigoria, una contundència i una destresa natural extraordinàries que el distingeixen de la resta de col·legues, i una tècnica pròpia, de pinzellada gruixuda i pastositat densa, amb què ambiciona reproduir textures i volums.
Josep de Ribera, ‘El martiri de sant Bartomeu’, 1628-30. Oli sobre llenç. 145 x 216 cm
Enrere han quedat els anys en què l’atreia traslladar al llenç la truculència dels martiris. Ara el delecta plasmar, sense concessions, la tensió i l’horror del moment previ al turment: els botxins esmolant els ganivets amb els quals escorxaran Sant Bartomeu. Per assolir-ho, cal, però, que conquerisca el cor de la matèria a fi de desvelar el que s’hi amaga, i que siga capaç de mostrar l’angoixa de la víctima amb els colps de claredat i foscor, d’una consistència quasi tàctil, que modelen l’anatomia. Així, de mica en mica, l’artista aconsegueix que la desesperació nie en les lleus deformitats dels peus, en els músculs buits i poc definits, en les pupil·les negres que s’adrecen al cel i imploren pietat, en l’estructura òssia que en algunes parts es manifesta clarament sota una dermis fina i transparent, i, sobretot, en els solcs de les arrugues i en la lluentor de la pell mullada per la suor. I tan bon punt això s’acompleix, té lloc el prodigi, i les carns flàccides i marcades per les penúries sofrides d’un ancià anònim, ja impregnades per complet de l’aroma de l’essència de trementina i de la textura oliosa que brolla dels pinzells de lo Spagnoletto, es transformen en les carns trèmules de Sant Bartomeu.
[Article publicat a la revista Lletraferit #7, març del 2016]
