Les dues llicències autonòmiques privades van ser assignades a la COPE i VOCENTO (Las Provincias) respectivament, dues empreses informatives lligades a la dreta econòmica i política d’obediència espanyola. Les llicències locals-comarcals van correspondre a UNEDISA (El Mundo), LIBERTAD DIGITAL (Jiménez Losantos) i INTERECONOMIA-VIRTUALIS, amb diverses freqüències estratègicament repartides pel territori valencià. Cridava l’atenció, d’una banda, que les concessions a Jiménez Losantos corresponenien a territoris amb governs d’esquerres! I, de l’altra, l’absència de cap grup de comunicació de capital valencià entre els beneficiaris. Destacava així mateix la concessió de dues importantíssimes llicències al grup PRENSA IBÉRICA (diaris Levante i Información) de gran transcendència informativa i econòmica per a aquest grup de premsa local. Finalment, LOCALIA (Grup PRISA) va obtenir una sola concessió a la demarcació Ontinyent-Xàtiva. Vist en conjunt, la Generalitat, de la mà de González Pons, perpetrava un colp d’estat mediàtic amb la concessió –per 10 anys !– de les esmentades llicències. Un colp que impugnava radicalment l’statu quo comunicatiu del país i creava les condicions perquè la democràcia esdevinguera un concepte buit de significat. Al cap i a la fi, l’exercici de la democràcia i la creació de l’opinió pública exigeixen igualtat d’oportunitats en l’accés a l’educació i a la comunicació. El desequilibri informatiu a favor de determinats grups empresarials era una perversió democràtica que deixava els valencians en mans dels interessos econòmics i ideològics d’aquests grups.
En resolució de 14 de juliol de 2012 (!), el Tribunal Suprem va anul·lar la majoria de les concessions locals-comarcals, després del recurs interposat per Tele Elx, que en va quedar exclosa. En van resultar afectades 42 llicències corresponents a 14 demarcacions, i van quedar al marge de la sentència –perquè es van adjudicar en resoluciones distintes– quatre de les 18 demarcaciones en què la Generalitat havia dividit el País Valencià i també les dues llicències d’àmbit autonòmic. D’acord amb el Tribunal Suprem, la raó principal de l’anul·lació de les concessions era que el Consell havia contractat per a la valoració de les 71 ofertes l’empresa Doxa Consulting, que “carece de las notas de objetividad e imparcialidad que es propia de los órganos técnicos de la Administración”. La sentència destaca que la resolució del 30 de gener de 2006 signada per Esteban González Pons, “no refleja la valoración hecha por Doxa Consulting”, i que la decisió “no permite conocer a Tele Elx las razones por las que su oferta no fue seleccionada”.
El fracàs de la TDT al País Valencià, juntament amb la posterior desconnexió de les emissions dels canals de la CCRTV (TV3 i Catalunya Ràdio) i, finalment, el tancament de RTVV han convertit el nostre país en un erm informatiu des del punt de vista audiovisual, llevat de digníssimes i meritòries excepcions. La comunicació alternativa – audiovisual i virtual– ha esdevingut des de llavors una necessitat d’higiene col·lectiva. Però la falta de mitjans de comunicació audiovisual plurals és el més radical dels enemics d’una societat complexa i democràtica.
Les últimes eleccions han canviat radicalment les condicions polítiques del país. El redisseny de la política audiovisual pública esdevé una de les emergències per a la redefinició de qualsevol model de país. Per diverses raons, no solament informatives. També socioculturals, econòmiques i de desenvolupament tecnològic. La creació d’un mapa audiovisual valencià estructurat d’acord amb criteris de servei públic general –socialment i territorialment– és una de les obligacions més urgents si de veritat creiem en el País Valencià com un àmbit comunicatiu. Al cap i a la fi, ¿què és un país sinó un espai de comunicació? I també si volem dotar les esferes de la cultura i la comunicació d’una dimensió industrial imprescindible per a la modernització d’un model productiu amb nínxols de negoci i ocupació més enllà dels sectors de l’economia tradicional.
