El lligament creuat anterior

Quan Paco Roig va arribar a la presidència del València CF, Eduardo Zaplana ja era a les portes del Palau de la Generalitat. L’un va fitxar Romário mentre l’altre aixecava Terra Mítica a la ciutat que havia estat el seu trampolí polític. Aquell futbolista complex i aquell complex lúdic esdevindrien dos capricis ruïnosos. Més enllà de l’efectisme immediat, la grandiloqüència del “per un València campió” i del “poder valencià” no augurava res de bo.

Julio Insa i María Consuelo Reyna se’n van destacar com els aduladors de referència. No importaven les estridències de Roig ni els enganys de Zaplana. Tot era de color de rosa, encara que el València perdera la Copa del Rei al Santiago Bernabéu o que a Madrid, també, Zaplana beneïra el sistema de finançament més perniciós pels valencians. Fins que Mijatovic no va pagar la clàusula de rescissió i el govern de l’estat no va derogar el transvasament de l’Ebre, Madrid no va generar cap rebuig.
Deien que tot anava com una seda, i la gent s’ho creia. De fet, el València va guanyar dues lligues i va disputar dues finals de Champions League alhora que el PP encadenava majories absolutes ací i ajudava a aconseguir-les allà. Fins i tot es van permetre de prescindir dels seus millors individus: Rafa Benítez i Ferran Villalonga, Gaizka Mendieta i José Sanmartín.

Quan Francisco Camps va accedir a la presidència de la Generalitat, Bautista Soler va afanyar-se a comprar el València perquè el seu fill Juan Bautista el tractara com un joguet. El País Valencià s’havia convertit en un Monopoly “edició especial PAI”, i a l’equip de Mestalla li’n va tocar el de Porxinos. Paral·lelament van iniciar-se els tràmits de construcció de l’aeroport de Castelló i del Nou Mestalla, tan esquelètics llavors com ara.

Hi aterraven figures internacionals que no satisfeien les expectatives creades –Zubin Metha, Didier Deschamps; Lorin Maazel, Patrick Kluivert– i s’invertien els diners que no hi havia per acollir la Fórmula 1 o per contractar Joaquín. El record que hi han deixat Ronald Koeman i Bernie Ecclestone és amarg, i David Albelda i Santiago Calatrava no han acabat sent profetes a casa seua: han estat a punt de trobar-se als tribunals amb el València i amb la Generalitat.

La pretesa influència a Madrid ha derivat en dos homes forts –Pedro Cortés i Esteban González Pons– la funció dels quals és aplaudir quan parla qui realment mana. Les estrelles dels camps –David Villa, Jordi Alba– i dels bancs –CAM, Banc de València–, les han traspassades a Catalunya per un preu mòdic, i les presumptes ofertes pel club –Dalport– i per la Ciutat de la Llum –José Luis Moreno– han estat bromes de mal gust. Els bons gestors que hi ha hagut al consell d’administració del València –Javier Gómez– i al govern valencià –Enrique Verdeguer– han tocat el dos tan bon punt han trobat un lloc que no els provocara hipertensió.

El dia que la Generalitat va acudir a l’ampliació de capital del València CF i va erigir-se en avalista de la fundació, el lligament creuat anterior que els unia va patir un estirament. La dissolució de Bancaixa dins de Bankia va suposar un microtrencament, i l’impagament de 4,8 milions d’interessos, una lesió greu: tots els valencians van haver de saldar aquell deute. El període de baixa és indeterminat, però la dimissió de Manuel Llorente no sembla un bon auguri pel madridista Alberto Fabra. No en tindrà prou que entre la piloteta, sinó que també ha de sanejar un club tan endeutat com la Generalitat.