El 1717, en una carta enviada a John Arbuthnot, membre de la Royal Society, des de Nàpols, el filòsof George Berkeley (1685-1753) conta l’experiència viscuda a la vora del cràter del Vesuvi, al qual havia arribat després d’una dificultosa ascensió: “Vaig escoltar a l’interior d’aquell abisme espantós alguns sons estranys que semblaven provenir del ventre de la muntanya; una espècie de murmuris, de laments, de batecs, de clapoteigs i rugits d’onades, per dir-ho així, i de tant en tant un rumor similar al dels trons o al dels canons seguit regularment d’un soroll com el de les teules caient al carrer des de dalt d’una casa”. Uns dies més tard, la fascinació i la curiositat el porten de nou al cim; ara, la manca de vent fa que el fum puge vertical i que puga apreciar que, al seu parer, la boca mesura unes mil iardes de circumferència per unes cent de profunditat. Amb tot, cada tres o quatre minuts, una xemeneia llançava, “amb un fragor horripilant”, una gran quantitat de pedres enceses, i més avall, una altra apareixia plena “d’una substància líquida inflamada, com la que es troba al forn d’una vidrieria, furiosa i violenta com les ones de la mar…, que de vegades es desbordava i fluïa cap avall, i, de mica en mica, canviava el color de foc rogenc inicial i, en refredar-se, s’enduria, mostrant un esbós d’erupció o, si se’m permet de dir-ho, una erupció en miniatura.”
Un mes després aproximadament, la fúria del volcà estremeix la ciutat i Berkeley i alguns companys decideixen aproximar-se a cavall des de la Torre del Greco, una població situada al sud-oest, on apleguen en barca: “En el núvol que hi havia sobre el cràter s’hi podia observar una mescla de colors, verd, groc, vermell i blau, mentre que allà on el riu corria roent hi havia una estranya llum rogenca en l’aire. Les cendres, que havien començat a caure’ns damunt des del desembarcament, continuava incessant. Totes aquestes circumstàncies, augmentades per l’horror i el silenci de la nit, donaven vida a l’escenari més insòlit i sorprenent que havíem vist mai”. Aquestes descripcions dels viatgers que s’acostaven a contemplar un espectacle natural de tal magnitud de primera mà prompte es traslladarien també a la pintura –ja veiem alguns exemples en l’article anterior- i, fins i tot, es convertirien en el motiu principal d’alguns artistes.
Pierre-Jacques Volaire, ‘Erupció del Vesuvi’, 1771, oli sobre llenç
