Sebastià Carratalà
El Grand Tour (1)
El Grand Tour (3)
Una pedra d’una grandària similar a la d’un cap d’home els va caure als peus, sense que se n’adonaren; havien de parar compte, Plini el Vell havia mort per ser massa confiat en unes circumstàncies com aquelles. No es van detindre, però; ni els rugits ensordidors, ni els esclats violents, ni el dens fum negre que de sobte s’encenia i es transformava en boles de foc que queien arreu, talment una pluja, ni l’aire carregat de sofre i cendra, ni les escòries llançades, eren raons suficients per vèncer la curiositat que els empenyia a continuar ascendint. No l’havien sentida caure, la pedra, a causa del soroll imperant: “De fet, a més dels xiulits i els trons que acompanyaven les explosions, l’estrèpit produït pels cudols travessant l’aire s’assemblava al de milers de coets disparats alhora”. Atès que la ira de la muntanya augmentava per moments, la prudència aconsellava no arribar a la boca del cràter; d’altra banda, tampoc no es veia pràcticament res, una nuvolada fosca els impedia d’ataüllar qualsevol cosa que no es trobara davant seu. “Ara, el descens, més fàcil que no havia estat la pujada, ens va conduir a un perfecte rierol de sorra, cendra i runa que corria cap avall: havíem de posar tota l’atenció a frenar el nostre avanç al més possible perquè el torrent no ens arrossegara”, conta Edward Wright, un dels nombrosos viatgers britànics als quals, al llarg del segle XVIII, el Grand Tour va portar-los a visitar el Vesuvi (Viaggiatori britannici a Napoli nel ‘700, 1999).
No fou l’únic, ni molt menys, que en aquesta època va sentir fascinació per Nàpols i la presència inquietant del volcà que s’enlaira majestuós a la vora i ho va deixar ben palès escrivint i publicant la seua experiència. A principis d’aquesta centúria hi arribaren, entre altres, polítics i assagistes influents, com Joseph Addison (1701) i Anthony Shaftesbury (1711), que van obrir el camí i van marcar la tendència que seguirien les elits no sols de Gran Bretanya, sinó d’altres països europeus. El primer dels esmentats, J. Addison, en els seus llibres i articles de premsa, va definir i va difondre algunes de les categories estètiques fonamentals per a les dècades posteriors, una de les quals, el sublim –que ell anomena la grandesa-, influiria de manera decisiva en el moviment romàntic, sobretot en la concepció del paisatge i, més concretament, de la muntanya. La poètica del sublim –associada al poder de la imaginació-, tant en la vessant filosòfica com en l’espiritual, va amarar la pintura paisatgista anglesa i també de bona part del continent. Diu Addison: “Consideraré primero aquellos placeres de la imaginación que nos da la vista presencial y el examen de los objetos exteriores. Yo juzgo que todos ellos dimanan de la vista de alguna cosa grande, singular o bella. A la verdad en un objeto puede encontrarse alguna cosa tan terrible y ofensiva, que el horror y disgusto que excita supere el placer que resulta de su grandeza, novedad o belleza. Pero aún entonces acompañará a este horror y disgusto una mezcla de placer proporcionada al grado en que sobresalga y predomine alguna de estas tres calidades… Caemos en un asombro agradable al ver tales cosas sin termino; y sentimos interiormente una deliciosa inquietud y espanto” (Los placeres de la imaginación, 1712, traducció al castellà de José Munarriz, 1804).
John ‘Warwick’ Smith, “El cràter del Vesuvi”, 1778, grafit i aquarel·la sobre paper Un grapat d’artistes del nord, mamprendrien la ruta que, franquejant els Alps per senderes plenes de dificultats, els menaria a la península itàlica, farcida de tresors amb què sadollar les ànimes assedegades de cultura clàssica i, com no, del clima, l’ambient i els costums meridionals, tan diferents. “Goles, volcans, cascades, glaceres, van convertir-se en el motius predilectes dels pintors de muntanya, que a través de la representació del vertigen infinit experimentat als cims alpins, o de la descripció de paorosos, però a la vegada insòlits i curiosos, fenòmens naturals, provaven d’endinsar-se en el gran misteri de l’univers, el lloc per excel·lència de la trobada amb el diví”, afirma Gabriella Belli.
Joseph Wright of Derby, “L’erupció del Vesuvi”, 1774, guaix sobre paper
John ‘Warwick’ Smith, un jove pintor que va visitar Nàpols en 1778, va mostrar en una aquarel·la alguns viatgers del Grand Tour inspeccionant el con volcànic atrets per diverses motivacions, el sentit de l’aventura en alguns, l’interès científic i documental en altres, com evidencien les pintures, dibuixos i publicacions que apareixen sobre el Vesuvi, i que demostren la important relació existent entre art i ciència en aquest període. Aquest deler per experimentar i plasmar la força extraordinària de la naturalesa provocaria que, de vegades, quan no s’aconseguia presenciar el fenomen cercat, la imaginació entrara en joc. Uns anys abans, el 1774, un altre paisatgista, Joseph Wright of Derby, també va pujar al cràter i després va pintar el volcà en plena activitat, tot i que la darrera gran erupció havia tingut lloc el 1767 i no tornaria a haver-ne cap altra fins al 1777.
