Segon.- Un dels mèrits afegits al treball de Vicent Cucarella és la desmitificació per sempre més que ací s’hi lligaven gossos amb llonganisses. L’emmirallament ha sigut tan letal com retroalimentar la ficció que les dinàmiques productives del País Valencià donaven per a la barra lliure solidària amb la resta de l’estat, o la incorporació al codi genètic de l’estrofa de l’himno regional, ja saben, “Per a ofrenar, etc.” Un altre mite que ensorren les dades aportades per l’autor: fóra quin fóra el sistema de finançament autonòmic, l’espoli fiscal estableix una distància abismal amb el malbaratament de cabals públics i el saqueig especialment accentuat en els darrers vint anys, sota els mandats del Partit Popular. Encara que els governs del PP hagueren exhibit una conducta frugal i espartana –que no és el cas-, el robatori resultant esdevé igualment espectacular i majúscul. Això no ens impedeix sostenir que en condicions d’igualtat fiscal –que tampoc és el cas-, la ciutadania podria haver estat empobrida i els indicadors socials del País Valencià, juntament amb els usos i tarannà dels governants, haurien afavorit l’agermanament amb la República Popular Democràtica de Corea, capital Pyongyang.
Tercer.- Hi ha dues maneres de fer els càlculs de les balances fiscals: el flux monetari i el cost-benefici. Aquest darrer mètode és el que empra el govern espanyol quan no li queda més remei que fer públics els desequilibris. Per descomptat, agrana cap a casa, a fi d’amagar en la mesura del que siga possible la discriminació, presentar una situació menys greu i més favorable a la desigualtat vigent. L’autor del llibre s’ha basat amb les dades oficials. Cucarella subratllava en la presentació del llibre que la seua intenció era ser prudent, perquè amb aquest càlcul (cost-benefici) ja quedava molt clara quina era la situació que patim. Vol dir-se que, si es divulguen les xifres del càlcul en funció del flux monetari, el dèficit fiscal encara és més insultant. Convé tindreu present a l’hora de llegir i interpretar la magnitud de l’espoli. Quan pensem què ens deuen, significa que encara ens deuen més. Fins i tot si arribat el cas s’haguera de fer mitjana per a compensar.
Quart.- Els partits polítics, cal pensar que tots, coneixen la realitat i les xifres. Cadascú haurà confeccionat els propis arguments, ja siga per a reivindicar, justificar i explicar l’acceptació, tolerància, complicitat o abstenció davant l’espoli. Hi ha qui té documents molt elaborats i divulgats sobre la qüestió (cas d’Esquerra Republicana), i d’altres que potser tenint-los, prefereixen esperar l’escrutini electoral per a moure fitxa. Ara mateix tothom accepta que la situació és insostenible. Amaguen, però, que bona part de les alternatives que barallen estan condemnades al fracàs, perquè es neguen a acceptar que Espanya és un estat inviable. Els més optimistes confien a fer un ‘reset’ en el sistema, de manera que tothom tornaria a la casella d’eixida. No hi hauria concerts econòmics (País Basc, Navarra…) i Catalunya s’hi veuria seduïda per un nou sistema més igualitari. Passa, però, que el País Basc té el concert blindat –també per les institucions europees- i és impensable que ningú a Euskadi s’hi avingui a fer marxa arrere. Ni dretes, ni esquerres. Qualsevol intent accelerarà els mecanismes d’emancipació. Pel que respecta a Catalunya, està per veure si una reforma d’aquestes característiques –no concretades ni tan sols pels federalistes més promiscus- ajornaria un procés independentista que enguany prendrà nous impulsos gràcies a les successives convocatòries electorals.
Cinquè.- Ciència ficció. Imaginant que les masses obreres, els estrats intel·lectuals, les elits dirigents i Manolo el del bombo, tots plegats per l’estatut, marxaren cap a Madrid a reivindicar la fi de l’espoli (i la devolució del deute històric, no se n’obliden!!), podrien trobar-se amb una Espanya, ja disminuïda, en què la resta de “socis” accepten qualsevol audàcia constitucional, a canvi de mantenir –com ja passa- això que diuen l’status quo. Ras i clar, accepten (en teoria) que han de renunciar a alguna cosa per evitar desigualtats, però a canvi de no perdre (en la pràctica) posicions en el rànquing del repartiment. Per tant, s’hi mantindran –com ja passa- les desigualtats, la discriminació i l’espoli. Conclusió: algú ha de pagar la festa. Endevinen qui. La llàstima és que fins que no s’acabarà l’escrutini electoral, no hi haurà respostes a les múltiples i diverses incògnites que planteja una realitat que ningú pot amagar davall l’estora. Ni governs, ni oposició.
