“Posar-se samarretes o muntar espectacles resulta profundament antiparlamentari i significa el fracàs del discurs”, ha asseverat Font de Mora, a qui no li va semblar tan indecorós, des del punt de vista de la indumentària, que l’alcaldessa d’Alacant protagonitzara una festa de pijames amb el principal contractista de la ciutat, o que hagen condemnat el vice-president del govern de què ell va formar part en haver rebut peces de roba d’una trama corrupta que, alhora, saquejava els fons públics valencians. Això últim contribueix bastant més a enfonsar el sistema que no qualsevol samarreta reivindicativa.
El sistema es podreix quan el partit del senyor Font de Mora es finança sobretot amb diners negres, o quan l’elecció dels seus candidats s’efectua de manera piramidal, per designació divina, sense un bri de democràcia interna. En canvi, el finançament d’Esquerra Unida no aixeca sospites, i el procés de primàries de Compromís, obert com cap altre, desperta l’enveja de més i més militants del PPCV. Lluny de destruir el sistema, és tot just això, que ajuda a sanar-lo.
Destruir el sistema és desviar els fons de la cooperació internacional cap al repartiment de comissions i la compra de pisos i garatges, o fugir a corre-cuita de la premsa, com ens tenia acostumats Francisco Camps i darrerament ha fet Juan Cotino. També rebenta el sistema la perversió del paper fiscalitzador de les Corts i la negativa dels governants a acceptar comissions d’investigació pel desfalc de l’Ivex, l’accident de metro, la visita del papa o la fallida de RTVV. El sistema emmalalteix quan la mesa de l’hemicicle veta preguntes de l’oposició, i es recupera lleument cada vegada que el Tribunal Constitucional li dóna la raó a grups com Compromís, tot acusant Font de Mora i els seus de “vulnerar els drets fonamentals dels diputats”.
El sistema se’n ressent per les decisions ruïnoses dels executius populars, ja siguen els sobrecostos i el desficaci del trencadís a la Ciutat de les Arts i les Ciències, on Esquerra Unida ens ha fet saber que Calatrava ens la clavava; o la construcció de l’aeroport de Castelló, el qual, sense que encara s’haja posat en marxa, ha balafiat uns 26 milions d’euros en patrocinis esportius, tal com ha desvelat la mateixa formació, que també ens ha mostrat els contractes teòricament confidencials de la Fórmula 1, amb un cost global de prop de 300 milions. Les bogeries de Terra Mítica, venuda per la quarta part del que va costar, o de la Ciutat de la Llum, igualment convertida en saldo i amb una multa mutimilionària de la UE a l’esquena, són tan incomprensibles pel gran públic com l’aval al València CF, que s’ha executat en part. i la pèrdua de Bancaixa, la CAM i el Banc de València. És això, que fa trontollar el sistema.
El caos que patim, que ens ha fet perdre RTVV per tal de no perdre cap centre escolar o sanitari, explica contradiccions com la del col·legi Ramiro Jover de València, que el curs vinent pot quedar-se amb una sola línia i deixar sense plaça més d’una de cada tres famílies, o la remissió de segons quines proves mèdiques a hospitals privats en benefici de les empreses que els gestionen, com ha posat de relleu Compromís en el cas concret de les ressonàncies magnètiques. El sistema valencià públic i el nostre autogovern estan contra les cordes pels 33.000 milions d’euros de deute que arrossega la Generalitat. Això sí que és destruir el sistema des de dins del sistema.
Fer saltar pels aires el sistema és irrompre en plena reunió de l’AVL i censurar, manu militari, un dictamen lingüístic, o repressaliar el director d’un institut que ha penjat un retrat teu cap per avall, com a símbol de protesta contra les decisions que has pres com a conseller d’Educació. Això sí que és antisistema. I si és sistema, resulta més propi d’un sistema predemocràtic.
