El bisbe Joan Piris i Jaume I

El passat 28 de juliol va ser nomenat el bisbe Salvador Jimenez com a nou pastor de Lleida, un valencià que succeeix un altre valencià, el bisbe Joan Piris que ha estat al capdavant d’aquesta diòcesi que ha servit amb sol·licitud, des de fa set anys.

Va ser el diumenge 21 de setembre de 2008, quan el bisbe Joan va fer la seua entrada a Lleida. Fill de Cullera, home pròxim a la gent, amable i senzill, la seua primera homilia a la catedral va ser elogiada unànimement per la seua claredat, la seua valentia i el seu comprimís. Com a monjo valencià, em va agradar especialment un aspecte que el bisbe Joan va tractar.

És per això que crec que val la pena recordar una expressió del bisbe Joan, en l’homilia de fa set anys. En la seua homilia d’inici del seu ministeri episcopal a Lleida, el bisbe Joan Piris digué: ”El fet de ser cristià, el dec en bona part a la bona gent de Lleida que acompanyà Jaume I en l’alliberament del Regne de València, que afavorí que el cristianisme arrelara en aquelles terres”.

Crec que aquestes paraules del bisbe Joan, ara emèrit de Lleida, ens haurien de moure a la gratitud envers aquelles persones que, amb Jaume I, portaren a la nostra terra la cultura, la llengua i la fe. Com m’agradaria que els cristians valencians, des dels bisbes i els capellans, fins als laics i laiques, visqueren amb agraïment i acció de gràcies, el do de la fe i de la llengua que ens va portar “la bona gent de Lleida”! I dic això, perquè diverses vegades l’Escola Valenciana – Federació d’Associacions per la Llengua, ha presentat un estudi on es revela el nivell (encara insuficient) de la població que parla valencià.

^{La seu Vella de Lleida.}

Crec que el baix percentatge del valencià a la nostra societat, desgraciadament encara seria molt més alarmant, si tinguérem en compte les misses i altres celebracions litúrgiques que es fan en valencià. ¿Per què la llengua de Jaume I, que va portar la fe a la nostra terra, continua sistemàticament exclosa de les nostres comunitats cristianes? ¿Per què la llengua d’aquella “bona gent de Lleida que afavorí que el cristianisme arrelara” en la nostra terra, continua marginada a la catequesi, a la predicació, a la celebració dels sagraments? Quantes misses en valencià hi ha a la catedral de Castelló, a la de València, a la d’Alacant? ¿Quantes misses en la nostra llengua hi ha a Xàtiva, a Alcoi i a Onda, a Alberic, Borriana, Dénia i a Gandia, a Benicolet, la Valld’Uixó i a Xàbia?

El bisbe Joan Piris deia en un altre moment de la seua homilia: “L’Església no pot ser propietat de ningú i ha d’estar suficientment oberta, per a que tots tinguen en ella el seu lloc”. Això és el que jo voldria per a l’Església valenciana: “una casa”, com deia el bisbe Joan, “on sempre i a tot hora hi ha lloc per a tots”. Però encara ara, són molts els cristians valencians que, desgraciadament, no podem expressar la nostra fe en la pròpia llengua! Són molts els cristians valencians, que veiem exclosa la nostra llengua a les celebracions litúrgiques. ¿Quan aplicarem les resolucions del Vaticà II pel que fa a l’ús de la llengua vernacla (Sacrosanctum Concilium 36 i 63) a les nostres Esglésies?

Els valencians encara recordem amb afecte i amb enyor, els bons bisbes de Castelló Josep Pont i Gol i Josep Mª Cases, que van afavorir la inculturació de la fe en el nostre Poble. Ens fan falta més pastors, com ho van ser mossèn Antoni Sanchis o mossèn Vicent Sorribes, o com mossèn Alexandre Alapont, Emili Marín, Vicent Cardona, Josep Mª Ruix, Vicent Sarrió, August Monzon, Tiburci Peiró, Llorenç Gimeno, Honori Pasqual, Pere Riutort, Manuel Martín, Vicent Micó….que ens ajuden a pregar en la nostra llengua.

^{El bisbe Joan Piris.}

El bisbe Joan Piris acabava així la seua homilia fa set anys: “Hem de ser capaços de compaginar evangèlicament les diferències i la pluralitat, sense exclusions o enfrontaments”, perquè així “totes les sensibilitats dels germans en la fe, puguen sentir-se acollides i compreses”.

Pel que fa al bisbe Salvador Jiménez, nou pastor de Lleida, ja ha fet (com ho va fer també el bisbe Piris) el seu primer miracle: un bisbe nascut a Muro d’Alcoi, i que ve de Menorca, contestant en valencià en una entrevista que li va fer un periodista de la de Cope-Lleida, en català. Una conversa on l’entrevistador i l’entrevistat s’entenien a la perfecció, sense necessitat de diccionaris, ni de traducció simultània, utilitzant cadascú d’ells les mateixes paraules (amb alguna xicoteta diferència) que s’utilitzen a Muro, a Ciutadella i a Puigverd, a Alcoi, a Maó o a Aitona.

^{El bon rei Jaume I.}

Com m’agradaria que l’Església valenciana (i d’una manera particular els nostres bisbes) perquè fóra realment valenciana, afavorira “la pluralitat, sense exclusions”, per tal que “totes les sensibilitats”, també les lingüístiques, pogueren sentir-se acollides, respectades i estimades. I com m’agradaria que els bisbes del País Valencià foren com el bisbe Joan, capaços de reconèixer i agrair el do de la nostra llengua que Déu ens va fer per mitjà del rei Jaume I.

“Com és que cadascun de nosaltres els sentim en la nostra pròpia llengua materna? (Ac 2:8). En ple segle XXI, i quan estem a punt de celebrar el 50è aniversari de la clausura del Vaticà II, encara em pregunte: ¿quan arribarà la Pentecosta a l’Església Valenciana?

Com agrairíem al País Valencià tindre bisbes com Joan Piris, un home amb sentit comú i intel·ligent, que va saber reconèixer el llegat que el rei Jaume I i la gent de Lleida han portat al nostre País.