Per si era poca derrota, la Champions la va guanyar l’antifutbol. El Reial Madrid i l’At. de Madrid van arribar a la final sense espectacle futbolístic, almenys tal com l’entenc jo: control de la pilota i dels espais, moviments col·lectius organitzats, cobertures verticals i horitzontals, atac, remat i tornem a començar: control de la pilota i dels espais … L’agressivitat i la violència gratuïta –perquè els ha eixit debades– han estat les regles compartides dels equips de Madrid, sempre un pam més enllà del reglament i de l’educació general bàsica. Tant se val la parella Ramos-Pepe com Godín-Giménez, professionals sense miraments pel rival ni per la pilota. Alguns periodistes han vist en aquesta estratègia de destrucció massiva el valor d’una tàctica militar. Rendiment guerrer, n’ha tingut, això és evident. Però no és el meu model des que vaig descobrir el futbol de Rinus Michels, Johan Cruyff , Pep Guardiola i Tito Vilanova .
Amb el model catalanoholandés heretat i la millora de la plantilla postGuardiola (Suárez, Rakitic, Neymar), el Barça no hauria d’haver perdut una Champions contra els equips de Madrid, notablement inferiors. Ni hauria d’haver guanyat Lliga i Copa a darrera hora i amb endtimes plens d’èpica futbolística i també angoixa existencial –molt atractius, d’altra banda, per als operadors de televisió. El Barça hauria d’haver resolt les competicions domèstiques com un tràmit d’accés directe al nostre territori. Però, després del desastre de Vila-real –en què Luis Enrique, amb 0-2 al marcador, va llançar el partit a la Sénia amb canvis inversemblants–, el Barça va entrar en una depressió que va tocar fons –no volies caldo?– contra nuestro València per 1 a 2 a un mes just del final de la lliga.
Aquell dia de nuestro València, els culers d’una certa edat vam evocar la crisi latent que reglota des des les profunditats de can Barça de tant en tant –potser des de la derrota del dream team de Johan Cruyff davant del Milan de Fabio Capelo el 18 de maig de 1994 a Atenes per 4 a 0. Una final que, anys després, en va tenir rèplica amb un altre 4-0 del Barça de Tito davant del Bayern de Heyckens Dos partits en què el Barça va abandonar conviccions que se suposaven innegociables i es va suïcidar per por escènica. A Atenes, amb un dibuix que, sense Laudrup, va desorientar la brúixola cartesiana de Guardiola. Una derrota que va portar Zubi a Mestalla i Laudrup al Reial Madrid. A partir de llavors, Cruyff va ser un entrenador llunàtic que va acabar penosament. Amb el pecat original holandés a la memòria, Tito també va deixar l’essència del Barça al vestidor i va recuperar la por de Cruyff i també de Rijkaard davant dels partits a caixa o faixa. Tan valent en altres ocasions, Tito va jugar contra el Bayern amb una mentalitat aliena a la casa. Els laterals s’oblidaren del carril d’atac, els centrals jugaren a peu canviat i massa prop de la porteria, i Busquets, deconnectar de Xavi i d’Iniesta, va deixar-nos als peus de la tecnologia alemanya.
Luis Enrique té millor equip que Cruyff , Rijkaard, Guardiola i Tito. Dos porters sense comparança i els millors migcampistes i davanters del món. Només la defensa fa aigua per un problema estructural que cap entrenador és capaç de plantejar-se: el paper de Piqué, fora de zona i de punt en la major part dels partit, excepcions a banda, com la final de la Copa. Piqué no trau la pilota de la cova com necessita el Barça, no la desplaça com Koeman ni té la velocitat de Macherano o Abidal per a jugar a 40 metres de la porteria. D’altra banda, Luis Enrique ha aconseguit un onze de repertori. Però ell mateix el desmillora quan ha de fer un canvi eventual. A Vila-real, la falta de flexibilitat mental va estar a punt de costar-nos la lliga i l’infart. En la final de copa, després de l’expulsió de Macherano, i contra tota norma de prudència estratègica, va traure de l’equip Rakitic (!) i va descompensar dues línies en una sola decisió! Vam guanyar malgrat el seu plantejament, malgrat els seus canvis, gràcies a la implicació professional dels jugadors i, sobretot, perquè don Andrés va creure per un dia que, si vol ser el millor migcampista del món, ha d’empeltar-se de Xavi, convertir-se en un centaure, i jugar pels dos. La pilota d’or l’espera, si hi ha justícia –que no n’hi ha.
L’any vinent tindrem la millor plantilla d’Europa i illes adjacents. Convindria que l’entrenador no la devaluara tampoc amb decisions extravagants com fer jugar Sergi Roberto de mig centre quan tenim Macherano (el segon del món, després de Busquets) o alinear junts Iniesta i Rafinha, que converteixen el mig del canp en una pista de vall sense contrapesos. Supose que Luis Enrique té virtuts que desconec com ara la gestió del vestidor, l’anàlisi dels rivals o l’agressivitat caracterial que potser encomana a la plantilla. Si es limitara a situar els jugadors al seu lloc natural i fer els canvis que milloren l’equip, ens en donaríem per satisfets i suportaríem les seus eixides de xuleta sobrao mentre esperem amb candeletes que Xavi madure i torne. L’objectiu, com dic, és la Champions. La resta, una manera de passar tardor i hivern amb els amics, que no és poc. Que enguany passat haja guanyat el Reial Madrid de Zidane no és mèrit seu, sinó nostre, que la vam regalar. I els catalans i catalanistes valencians no som molt de regalar, que, de regalar, ningú no es fa ric!
