A mesura que alguna premsa, al rebufo de la fallida intertextual del Molt Imputat, s’anima a escarbar en el femer, emergeixen fins i tot empreses que facturen a preus molt competitius la confecció de tesis doctorals a la carta. La poma de Newton ens cau a la cara i amb el nas xafat descobrim al món la força de la gravetat. ¡Qué escándalo, aquí se juega!, deia el capità Renault. Amb la mateixa convicció que les universitats treuen pit del seu potencial investigador i la solvència acadèmica, mentre pidolen més i més recursos públics per a mantenir el nivell, transferir coneixement a la societat, però també aplicar privilegis inconfessables sota el paraigua de l’autonomia universitària, i entonar “Canta cigarra”, de María Ostiz.
Dos ex ministres i un ex president del Parlament van dimitir a Alemanya, acusats de plagi en les respectives tesis doctorals. El mateix que un ex primer ministre romanès i un ex president hongarès. Al rus Putin també l’implicaren en alguna mala pràctica, però vés i busca qui el va denunciar. Ací no passa res. A partir d’ara, enduriran el tràmit als joves investigadors, pobres innocents, a fi que prenguin consciència en carn pròpia que la Universitat no és la cavalcada de les festes del poble, en què tiren de tot: xiulets, bufes, caramels, carnets de conduir i tesis doctorals.
I ara, després que el desvergonyit Francisco Camps torna a quedar retratat, podem elevar la perspectiva i considerar tots els impossibles i les complicitats necessàries perquè la indústria de les tesis doctorals, majoristes o personalitzades, hagen prosperat en un entorn feudal com són les universitats, si més no públiques. Incloent-hi la Miguel Hernández d’Alacant i, per descomptat, la Universitat de València. Un simple exercici de lògica demostra la impossibilitat material perquè qualsevol persona que haja d’exercir un càrrec com ara –posem per cas- president de la Generalitat, dedique sistemàticament un temps del qual no disposa, per a construir i demostrar una hipòtesi en qualsevol camp de la recerca. No tant per la capacitat intel·lectual, un repte afegit en el cas de Camps, com pel fet que cada dia només té 24 hores. Que ja ho cantava José Luis Perales: “¿Y cómo es él… a qué dedica el tiempo libre…?
En aquesta classe de pastissets, els rectors magnífics i els respectius òrgans de govern dels campus fan exactament el mateix que Mariano Rajoy quan plou el finançament il·legal del PP, el repartiment de sobres, la reforma de la seu del Partit Podrit pagada en negre… i la judicatura comença i no acaba d’imputar gent –més aviat gentola- del propi cercle de confiança del Amado Líder. “¡Qué escándalo, aquí se juega!”, bramava Renault. Perquè, voldran fer-nos creure que els rectors, els il·lustres i no tan il·lustres membres dels tribunals que avaluen les tesis, els governs de les universitats, les autoritats facultatives i direccions dels departaments corresponents ignoren de quina tela estan fets alguns vestits? Cap sospita sobre l’heroïcitat de fer una tesi doctoral com la de Camps en un plis-plas, com qui diu? I dirigida, no s’ho perden, per qui el doctorant i mandatari havia nomenat president del Consell Jurídic Consultiu, un d’eixos quioscos manifestament prescindibles en l’organigrama de pompa i circumstància. La cirera del pastís fou declarar secreta la Supertesi –consistent en una mala apologia del sistema electoral majoritari-, per a ser desclassificada, arribat el cas, quan les granotes crien pèl. Afortunadament per a la ciència i per al futur de la humanitat, no es tractava de cap avanç decisiu per a posar fi al càncer, ni tan sols a l’estupidesa quan va lligada a l’ADN del titular.
De manera que Francisco Camps va fer una tesi. Amb la mateixa intensitat i dedicació, cal suposar, que l’empresonat –per altres motius- Rafael Blasco. L’ex conseller, ara sí, té molt de temps per a estudiar Dret romà. O el vol de la Pantala flavescens o parotet. Però quan portava corbata en lloc de xandall , voleu dir que després d’una jornada aplicada a fer tot allò que conta el sumari judicial, tenia temps de fer una tesi doctoral? Un monument caldria erigir, però no als doctorands ‘cum laude’, sinó a la infanteria de negres que, amb permís dels magnífics rectors, massers i corals que entonen “Gaudeamus igitur, iuvenes dum sumus, Post iucundam iuventutem, post molestam senectutem, nos habebit humus…”, ens volen fer creure que la Universitat, un estament feudal on encara es practica l’esclavatge laboral, és l’últim baluard de l’ètica i la il·lustració. Vinga, va.
