L’altre dia, a la SER de València, van tornar a interpretar -president i entrevistador- la comèdia sobre el tancament de RTVV. El periodista, considerant segurament la despesa continuada que comporta la liquidació de la radiotelevisió pública, preguntà al president per què va decidir baixar la persiana. I Fabra tirà mà de la fitxa original on consta la mentida (havia de tancar perquè era insostenible una empresa amb 1.600 empleats, i no es poden tancar escoles, ni hospitals, etc.), que cap dels assessors ni presumptes col·laboradors s’ha encarregat de corregir, a fi que el mandatari no continue mostrant les vergonyes en públic.
Al president, pel que es veu, encara no l’han informat que la sentència del Tribunal Superior de Justícia que va tombar l’acomiadament col·lectiu de RTVV, el novembre de l’any passat, denunciava, entre altres il·legalitats, la violació de drets fonamentals contra els treballadors -que al govern valencià ni fu, ni fa-, però en cap cas impedia racionalitzar la plantilla d’acord amb la legislació vigent. I el periodista es va conformar amb la versió oficial -la dels hospitals, escoles, etc.-, bastant caducada a aquestes alçades de la realitat. I va canviar de tema.
Més de set mesos després, la ciutadania no té cap explicació convincent per part del govern de la Generalitat. Per què van tancar abruptament els mitjans audiovisuals públics? Qui ho va manar? Fou una ordre de Madrid o una arbitrarietat de Fabra en calent? Va ser decisió meditada i col·legiada, o fatalment improvisada? N’estan penedits o, com diuen els seus superiors, “ancha es Castilla”? Perquè ja són més de set mesos que els periodistes d’aquest territori continuen conformant-se amb la versió adulterada i la ciutadania desconeix, més enllà de la sospita i l’especulació, els ets i els uts que van provocar el cataclisme.
La falta de costum, o de professionalitat, a l’hora d’incomodar el poder -d’escassa volada, però poder al capdavall- ens deixarà sense respostes durant una estona. Les tindrem, probablement, quan el PP perda el govern de la Generalitat -sense oblidar diputacions, ajuntaments, etc.-, i els que s’hagen quedat desprotegits, sense càrrec o caiguts en desgràcia, comencen a fer memòria i conten tota classe d’episodis obscurs a qui els vulga escoltar. Paciència. Només queden uns mesos. O unes setmanes.
Perquè la situació de solitud i insolvència del govern de Fabra; l’amenaça d’intervenció pública i notòria -no només de facto- per part del govern central que l’humilia dia sí, dia també; la contínua desfilada patibulària d’imputats, i la merda que no para d’emergir malgrat la bona disposició de Zapatero a assumir fins l’assassinat de Kennedy, és possible que aboquen l’encara president (del PP i de la Generalitat) a avançar les eleccions.
A contracor, però sota la pressió dels que prefereixen perdre a més perdre. Arribat el cas, el discurs institucional del 9 d’Octubre serà mel de romer. Què dirà Fabra? Continuarà disposat a posar-se en ridícul propagant tot de mentides que augmentaran les rialles i la indignació? Ho deixarà en mans de Xavi Castillo?
