Potser no vaig saber ben bé què era València fins que una primavera de 2001 Eduard Pérez Lluch me la va mostrar per dins com si fóra un sucós meló d’Alger obert amb les mans. Un matí de finals d’abril d’aquell any el fràgil historiador, bibliòfil, antropòleg, campaner i tossut croat veïnal en la ciutat dels despropòsits, em va ensenyar que darrere de les enormes murades aixecades pel voraç desenrotllisme, bategava encara, feblement, un món màgic, vestigis d’un món arrelat a un passat que donava sentit a tot allò que érem. Mai aquella ciutat de què tantes vegades havia abominat per estrangera i estranya, se m’havia fet tan propera al meu àmbit més primigeni.
Molí dels Frares, ubicat a la Partida de Dalt de Campanar, València.
Eduard em va citar a una taverna de la plaça de l’Església de Campanar i des d’allà vam fer cap a l’edifici medieval del Molí dels Frares, edificat sobre el braç de Petra, de la séquia de Mestalla, a la Partida de Dalt, enmig de l’horta. El Molí, aleshores ja un deteriorat edifici on funcionava una cavernosa fusteria, guardava en el primer pis –i encara ara- un tresor increïble. Sobre un llenç de paret, en una sala fosca, el visitant pot admirar un inadvertit plafó mural d’una extraordinària qualitat, datat en el segle XVII. El dibuix representa una al·legoria del setge de la fortalesa de Salses a la Catalunya nord l’hivern de 1639-40 per part de les tropes franceses i, alhora, l’arribada d’un exèrcit de socors procedent de Perpinyà i format principalment per tropes catalanes i castellanes. L’erudit Josep Martínez Aloy n’havia parlat a principis dels anys vint amb tanta emoció com poca precisió històrica i Eduard les havia redescobert a la claredat d’un llumí encès quan encara portava pantalons curts. Des de ben menut, coneixia cada detall d’aquella batalla de la Guerra dels Trenta Anys… els moviments i les descàrregues letals dels mosqueters, la marxa compacta dels piquers, la de la cavalleria de cuirassers, l’ascens suïcida amb escales dels soldats francesos pels murs de la imponent fortalesa, les piles de cadàvers i cossos mutilats fetes pels dispars de les bateries castellanes emplaçades al turó de Tortul, el tremolí dels estendards de Castellà, Aragó, Nàpols, Portugal… cada moviment, cada escena… com coneixia pam a pam l’horta i el seu paisatge de terra i d’homes que tant li agradava donar a conèixer als seus conciutadans.
Fragment del mural del setge del castell de Salses del segle XVII, que es troba al Molí dels Frares en la Partida de Dalt de Campanar, València.
El 1994 va ensenyar el mural a Luis Pablo Martínez, aleshores un becari del departament d’Història Medieval de València que dos anys després va témer perquè la construcció de la Ronda Nord de circumval·lació destruís el molí. La sospita era infundada però Eduard, que poc temps abans no havia pogut vèncer les grues que van destruir les alqueries de l’Horta del Pouet, va remoure cel i terra per salvar el conjunt que albergava les pintures. La sorprenent troballa es féu pública. El 14 de maig de 1997 fins i tot s’organitzà una visita oficial al molí, a la qual també va assistir l’alcalde de Salses Sylvain Dagues, tot just quan la ciutat es disposava a celebrar el cinquè centenari de la construcció de la fortalesa al peu de les Corberes. La directora general de Patrimoni, Carmen Pérez García, obsequià Dagues amb un facsímil del mural i fins i tot la Universitat Menéndez Pidal li dedicà un seminari en què van participar personalitats com Thomas Glick, professor a Boston, René Quatrefages de la universitat de Montpeller i representants institucionals al més alt nivell com Olivier Poisson, del ministeri de cultura francès. A l’última, la bona disposició institucional, per a decepció d’Eduard, va quedar com sempre en foc d’encenalls i el mural, i l’horta, caigué de nou en l’oblit més vergonyant. Encara ara el Molí dels Frares, com el conjunt d’edificis de què forma part, continua sent una molesta runa en meitat d’una horta que immisericordiosament va sent depredada, devorada per la ciutat.
Mai no li estaré prou agraït a l’amic Eduard perquè aquell llunyà matí d’abril em descobrís aquella meravella, aquell llegat, aquell mural de l’Asitio del castillo de Salca dibuixat per unes mans anònimes amb la destresa visual d’un gran director de cinema.
Eduard Pérez Lluch, president de l’Associació de Veïns de Campanar, traspassat el passat 9 de juliol. Foto: AVC, 26 d’octubre de 2013.
Darrere d’aquella imatge de mestre d’escola de menjar poc o de botiguer de poble de betes i fils o d’hàbil i pacient orfebre, hi havia un gegant, un tipus apassionat, d’una enorme fortalesa i valentia que estimava la seua ciutat com ningú, que tenia al cap una València ben distinta d’aquella ciutat brutalitzada dels promotors urbanístics que va defensar cegament una Barberà absolutament insensible i negada per a la cultura. Eduard s’hi va deixar la pell perquè el seu barri, el seu poble encara, com el meu, no morís engolit pel creixement desbocat i la desmemòria. Visqué amb tristesa i ràbia, però sense resignar-se mai, els oblits de l’estèril política municipal, la desaparició d’una forma de vida, el deteriorament social tant descarnadament exemplificat per aquelles processons de toxicòmans mig moribunds, desvalguts, que durant anys van travessar els carrers on va viure per anar a buscar la seua dosi letal als dominis d’una horta gairebé tan acabada com ells. Eduard somià una ciutat i un país distint i hi treballà incansablement perquè fos possible. Perquè, de fet, és possible aquella altra ciutat amb un entorn únic, perfectament rescabalat per al gaudi ciutadà, una ciutat amable, reconciliada amb el seu propi passat.
La matinada del passat 9 de juliol, a 52 anys, Eduard Pérez Lluch ens va deixar. El campaner i amic seu, Francesc Llop i Bayo, va afirmar sentidament que aquell dia al seu barri no tocaven a mort, sinó a silenci, la forma més dramàtica i trista en què sonen les campanes.
