Dolor

L’òxid nitrós o gas hilarant amb què experimentaven al Pneumàtic Medical Institute de Bristol mostrava un efecte que el jove Humphry Davy, malgrat que el detectara fins i tot en el propi cos, no fou capaç d’investigar fins a les últimes conseqüències. A més, els metges i la resta de filòsofs coetanis no acolliren amb massa entusiasme la intuïció que tenia: “Atès que l’òxid nitrós sembla destruir el dolor físic, és probable que es puga emprar amb profit durant les intervencions quirúrgiques”. Com assenyala Richard Holmes, el sol fet de concebre la idea radical de la cirurgia sense dolor revela “l’originalitat del pensament de Davy”, ja que a finals del segle XVIII hi havia una inhibició cultural i tècnica respecte a aquesta qüestió. “El dolor era natural i part intrínseca del procediment quirúrgic, i l’habilitat del cirurgià per manejar el dolor del pacient amb la seua autoritat psicològica imposada, la seua destresa i, sobretot, la seua alta velocitat d’amputació i extracció constituïen una part essencial de la seua professió. Calia, doncs, un canvi de paradigma”, apunta Holmes.

Encara haurien de passar més de quaranta anys fins que Horace Wells aplicara aquest gas en una operació dental duta a terme en una conferència demostrativa a Connecticut, als Estats Units. Un poc més endavant, el 1846, William Thomas Morton va amputar la cama d’un home que estava sota els efectes de l’èter a l’hospital general de Massachussets. Abans, però, res d’això s’havia provat d’una manera sistemàtica, la qual cosa implicava un grau de sofriment inimaginable per a nosaltres. Les ferides de guerra, per exemple, sovint obligaven els facultatius a tallar algun membre als soldats sense subministrar cap tipus d’anestèsia; només l’alcohol ajudava a controlar el terror i disminuir la commoció.

El 1697, Adrian Helvetius, un metge holandès instal·lat a París, a Carta sobre la naturalesa i la curació del càncer, va contar el cas de Marguerite Perpointe, una dona de quaranta-sis anys que es va sotmetre a una extirpació parcial del pit davant de més d’una vintena de distingits homes de medicina, notables i científics, “atrets per la curiositat de presenciar quelcom que fins llavors era desconegut a França”, i que finalment es va desenvolupar “sense grans dolors, sense crits, sense aparença de desmai, sense el més lleu perill, sense vessar més de dos bols de sang, amb facilitat, destresa i rapidesa”. Com en un espectacle, el públic selecte que hi va assistir -el bisbe de Perpinyà féu de “testimoni”- va premiar els cirurgians amb un aplaudiment. En general -veiem en aquesta obra-, es prestava poca atenció a l’estat subjectiu del malalt.

Marguerite va sobreviure i es va recuperar prompte, un fet gens habitual aleshores per diverses raons. Les dones retardaven tot el possible la consulta a fi de no haver de mostrar el pit danyat i, menys encara, que fóra palpat, una acció considerada totalment indecorosa, motiu pel qual arribaven al moment decisiu en una situació molt delicada. Així, en les nombroses pintures que Jan Steen (Països Baixos, 1626-1679) va dedicar al tema del metge i la pacient, l’únic contacte entre ambdós –quan n’hi ha- es limita a prendre el pols, i elles, a més, apareixen vestides de dalt a baix. D’altra banda, la manca d’anestèsia -només s’administrava vi i algunes vegades opi- podia provocar una commoció que sovint resultava mortal. Si se salvaven, però, com que no disposaven d’antisèptics, podien morir poc després a causa d’alguna infecció. Amb tot, cada volta foren més els metges que recolzaven una cirurgia agressiva.

Ja entrat el segle XIX, el 1811, l’escriptora anglesa Fanny Burney (1752-1840) hagué de patir una intervenció d’aquest tipus duta a terme per Dominique Larrey, un famós cirurgià de l’exercit napoleònic, que en la batalla de Borodino, a Rússia, havia aplegat a realitzar dues-centes amputacions en vint-i-quatre hores. Quan estigué recuperada, Burney, que va viure quasi uns altres trenta anys, va escriure la seua experiència en un relat destinat a la seua germana; havia estat conscient i havia pogut veure bona part de l’operació a través del lleuger mocador de batista que li havien col·locat sobre la cara. Igual que va ocórrer amb Marguerite, de sobte, sense que ella s’ho esperara, set barons abillats de negre es van presentar a la seua cambra: “En aquells instants, jo havia eixit del meu estupor i m’envaïa una espècie d’indignació: per a què tants homes i sense el meu permís?” I damunt, malgrat la seua resistència, donant ordres “a l’estil militar”.

“Quan el temible acer va penetrar en el pit, tallant venes, arteries, carn, nervis…, no vaig precisar de més ordres ni vaig reprimir els meus laments. Vaig iniciar un alarit que es va prolongar de manera intermitent durant tot el temps de la incisió… Quan la ferida va restar oberta i van retirar l’instrumental, el dolor no va decréixer…” Burney segueix recordant els vint inacabables minuts de “tortura totalment indescriptible” amb detalls tan durs com el de l’escalpel fregant l’estern. El fracàs de Humphry Davy en aquest sentit –com assenyala Holmes- va suposar que dues generacions més hagueren de passar per uns patiments que la narració de Fanny Burney aconsegueix traslladar-nos amb una vivesa que esgarrifa.