Moreno va destacar la complicitat entre diputats dels tres grups parlamentaris –no sempre amb el vist-i-plau dels respectius partits– com un capital imprescindible per a la denúncia de l’abús de poder i la corrupció sistemàtica que van caracteritzar aquell govern. Mónica Oltra va relatar amb to didàctic les diferents fases d’aquesta oposició plural i la gestació d’un relat alternatiu –fonaments del que mesos més tard seria el Pacte del Botànic. En aquell context de majoria absoluta del PP, “ens vam cansar de guanyar debats i de perdre votacions”, va subratllar Blanco, amb una amargor comprensible. De fet, va insistir, “la pèrdua del suport del PP va arribar per la crisi global i no per la corrupció, ja que la crisi també va castigar sectors que tradicionalment donaven suport al PP”. “De fet”, va assenyalar el mateix Blanco, “la corrupció ja havia estat denunciada en les eleccions anteriors i el PP de Camps les havia guanyades per majoria absoluta”. “El fet”, va concloure lúcidament, “demostra una permissivitat de les bases populars amb la corrupció que la converteix en un problema tan cultural com polític”. Però, “si no l’haguérem combatut amb totes les forces”, va reblar Moreno, “la corrupció s’hauria endut per davant tot el sistema democràtic perquè atempta contra les seues bases”.
Aquella lluita contra la corrupció va ser, fonamentalment, una tasca higiènica i de regeneració moral imprescindible. Sense aquests tres centaures de polític i fiscal democràtic, potser encara patiríem el règim popular i el País Valencià hauria arribat a un punt de no-retorn en la degradació sociocultural, econòmica i democràtica. Balandra va fer bé de recordar-ho amb aquell debat. I nosaltres, ho agraïm amb totes les nostres forces. Als tres ponents del debat i també a Mireia Mollà o Clara Tirado, posem per cas, sense l’heroïcitat dels quals –sí, heroïcitat– els Blasco, Camps, Rita, Costa, Rus i companyia continuarien teixint túnels entre els poders públics ocupats per la força de les urnes i els negocis privats més il·lícits i immorals. La generalització de la corrupció i el sentiment de permissivitat de què parlava Blanco és especialment greu ja que, tal com han explicat Daron Acemoglu i James A. Robisnon en Por qué fracasan los países, “el fracàs d’un país”, més enllà dels factors geogràfics i culturals, “depén de la seua política i les seues institucions extractives”. El País Valencià n’ha estat el paradigma malgrat que els il·lustres professors Acemoglu i Robisnon no ens hagen visitat mai. Certament, la majoria de les institucions valencianes (conselleries, ajuntaments, diputacions i empreses públiques) van ser ocupades per famílies organitzades dins de la gran família del Partit Popular com a pas previ per a “extraure” uns recursos que ens han portat a la fallida col·lectiva.
Com assegura la saviesa popular, no n’hi havia ni un pam de net. Era imprescindible, en conseqüència, que el PP perdera les eleccions i que l’esquerra conformara una alternativa de govern. Jo mateix, tan enemic dels reduccionismes binaris, vaig escriure fins a cansar-me que la substitució del PP era una exigència moral i un objectiu estratègic per a qualsevol projecte col·lectiu (“El dilema valencià”). Ens trobàvem davant d’una situació d’emergència democràtica i el canvi era una necessitat terapèutica col·lectiva. Missió complida, i ausades que hem descansat!
“L’actual govern valencià”, va sentenciar Moreno, “potser no és el millor. Però els valencians mai no sentirem vergonya de persones com Mónica Oltra o Vicent Soler”, va reblar, emocionat. N’estem convençuts i, com dic, agraïts de per vida. Passe el que passe, a ma casa, no els faltarà mai un plat d’arròs a taula. Convé, ara, després d’uns nomenaments més o menys encertats, del repartiment del territori per barris i de narcissismes orgullosos i acomboiats, que comence la legislatura –vull dir, la política. Una política que esperem en candeletes des de fa 10 mesos!
