Si els poders fàctics imposen un govern de coalició provisional contrari al sentit majoritari expressat a les urnes, ho serà gràcies a la claudicació de part i amb l’objectiu d’intentar escometre les reformes imprescindibles per a blindar un sistema què, per molt podrit que resulte, continuarà garantint l’estat de les desigualtats, la monarquia imposada pel franquisme, un entramat institucional igual o paregut -també amb Senat i diputacions provincials, només faltaria- i un sistema electoral que, com el que ens van encolomar el 1978, assegure de per vida els interessos creats, que diria don Jacinto Benavente. De sistemes proporcionals per a convertir els vots en representació política n’hi ha un catàleg extens i experimentat. Vull dir que n’hi ha vida més enllà de la regla d’Hondt i de les circumscripcions provincials. Si la legislatura és molt curta o curtíssima, ningú no tocarà el sistema vigent i els resultats quedaran aproximadament igual. Per tant, és possible que, si no hi ha imprevistos i la legislatura és curta a seques, potser hi haurà temps per a maquillar les vergonyes que s’arrosseguen des de fa vora 40 anys. De moment, tot i la falta de concreció en els programes electorals recents, ja n’hi ha qui es posa la bena abans de la ferida, advertint sobre hipotètics problemes de governabilitat davant majories insuficients. Insuficients per als seus interessos, s’obliden d’afegir. Com la cara dura no tributa fiscalment, tampoc falta qui proposa votacions a doble volta, a l’estil del sistema francès. Passe el que passe, a l’hora de la veritat -la segona volta- sempre serà cosa de dos. De llistes obertes i de rebaixar tota classe de barreres, d’això se’n parla poc o gens. En els partits dinàstics i en els que anomenen emergents. Les urgències que imposen les agendes fàctiques i mediàtiques no deixen espai ni temps perquè la ciutadania trie i l’elecció, arribat el cas, s’ajuste matemàticament a la voluntat expressada i a la cultura dels pactes. El pastís que amassen els actors polítics del moment té poc a veure amb el despotisme il·lustrat del segle XVIII. Despotisme, sí. Il·lustrat… deixem-ho córrer. Convertir la democràcia en un casino no precisa de consultes imprevisibles.
A mesura que passen els dies i la jornada electoral del 20-D va quedant arrere, bona part del conglomerat de partits, la fauna tertuliana i l’entramat mediàtic que nodreix i posa oli al sistema van perdent la vergonya -cas que l’hagueren coneguda- i se’ls fa difícil amagar les intencions. Definitivament l’escrutini electoral no va anar com esperaven i les reaccions s’han precipitat d’acord amb els propis interessos i deixant de banda, també definitivament, allò que han expressat els votants. A les interpretacions marcianes dels resultats, amanides a major glòria d’un discurs extravagant construït per a justificar les derives respectives, cal afegir les trinxeres personals, sectorials o sectàries, concebudes a mode d’artefactes per a plantar cara a la realitat. Girar-se d’esquena, eludir allò que han mostrat els vots, sobretot a les perifèries de l’Espanya de l’espoli, no sembla que vaja a donar molt d’oxigen a una legislatura en què la consigna dels actors principals és resistir. Resistir a qualsevol preu. Portes endins dels partits i especialment portes enfora, si fóra precís a base de pactes contra-natura per a salvaguardar les essències de l’imperi i allò que ha esdevingut, des de la Transacció democràtica ençà, l’ordre natural de les coses. Per descomptat, totes les operacions que ben segur amb opacitat i retranca es desplegaran al llarg de les pròximes setmanes, seran convenientment presentades a una ciutadania atònita com una sèrie de decisions obligades i ben segur adobades amb els sacrificis (personals i col·lectius) necessaris en benefici d’allò que degudament prostituït s’anomena l’interès general. I ja que parlem de vocabulari funcional i ajustat als imperatius de cada moment, un bon passatemps per a aquests dies d’hivern estiuenc serà col·leccionar les declaracions i titulars que ens subministra en sessió continua tota la col·lecció de cromos que es nega a acceptar la data de caducitat. Exhumar-les d’ací uns mesos contribuirà a avaluar el moment històric, o millor, la caricatura de l’instant i dels protagonistes de la comèdia.
