Estruç (Struthio camelus), au que pertany a l’ordre dels Struthioniformes. Aquesta au no voladora és la més gran del món. És ovípara i omnívora i les seues potents cames poden arribar als 70 km/h, fent de l’estruç el bípede més ràpid del planeta (ahí queda això, mister Bolt).
Si hi ha una cosa que diferencia els éssers humans dels estruços no són ni les plomes, ni les ales, ni tan sols el bec, sinó el fet d’amagar el cap sota terra davant d’una amenaça. Efectivament, els éssers humans ho fem molt, això d’amagar el cap. Tant ho fem, que fins i tot tenim una dita: del que els ulls no veuen, el cor no se’n dol.
Amb l’ingent al·luvió de notícies sobre el cas de moda, Lezo, torna a escoltar-se això que, com a ciutadans, “només podem guardar tot açò per a quan estem davant de l’urna”. Malauradament, atès que ens és difícil soterrar el cap a terra (literalment, és un perill i una autèntica llordesa; metafòricament, és pràcticament impossible escapar dels media en aquesta societat nostra), tendim a oblidar.
La ciència política (entre d’altres) encunya l'”estratègia de l’estruç” per a explicar com la percepció d’un individu tendeix a “fer-se selectiva” per tal de salvaguardar el mateix sistema de valors. Però, quin sistema de valors, quines creences comunes, podem salvaguardar ignorant el fet que ens estan furtant els diners i les oportunitats? La corrupció afecta tots? Bo, més a uns que a altres.
Fa dies que intente realitzar una mena de repte. Aquest repte no implica cap poal de gel ni cap estàtua humana; és més dur, vaja que si ho és! Recitar tots els casos de corrupció que s’acudisquen de carrereta i sense respirar, igual que es menjaria un les llentilles (malgrat que, a diferència de la corrupció, te les menges i si no les deixes). Jo no ho he aconseguit encara.
Nóos – Acuamed – Bankia – Malaya – Bárcenas – Cooperación – Campeón – Palma Arena – Emarsa – Emperador – Papers de Panamà – Fabra – Filesa – Auditorio – Gürtel – Brugal – Guerra – Imelsa – ITV – Nueva Rumasa – Pokémon – Rus – ERE – Púnica – Taula – Targetes Black – Pretoria – Palau de la Música – Lezo.
Hui fa justament un any i un dia que el Congrés dels Diputats es dissolgué i convocà noves eleccions després d’una investidura fallida. Aquelles eleccions enlairaren l’únic partit imputat en una investigació judicial. Vergonya ens hauria de donar, culpar l’estruç de fer una cosa que només fem nosaltres, els éssers humans, els animals que entropessem dues vegades amb la mateixa pedra. Si la corrupció ens costa de mitjana 500 € a cada ciutadà de l’Estat espanyol, no puc ni imaginar l’exorbitant quantitat que podria haver estat dedicada a la sanitat, a l’educació, a les persones dependents, a la violència de gènere, a la investigació, a la sostenibilitat i, fins i tot, als estruços que, per cert, corren perill d’extingir-se (en efecte) per culpa nostra.
Deixem-los en pau, au, va!
