Altrament, què passarà quan la banca culmine el seu procés de destrucció d’ocupació sufragat amb diners públics? En acabant, el número de persones ocupades en el sector serà assimilable als anys 70-80 del segle passat. Quina reubicació possible van a tindre? Amb una economia fornida, aquelles persones serien absorbides de forma relativament fàcil en departaments d’administració de la indústria i els serveis. La magra situació actual i la dels propers anys, però, ho fa poc viable. Potser els més formats idiomàticament tinguen alguna oportunitat fora.
Pitjor encara està l’horitzó en el món de la comunicació. EROS en els grans diaris, demolició de mitjans públics, destrucció del teixit local, comarcal i autonòmic… Potser hi havia hiperinflacció comunicativa, però precisament per això la reubicació dels milers de periodistes, càmeres o tècnics despatxats sembla una entelèquia: aquell era un sector que llançava senyals preocupants abans de la crisi pel tsunami Internet que està obligant a canvis profunds i exageradament ràpids. En condicions adverses, l’autoocupació i l’emprendedorisme tampoc no són respostes en tant que la xarxa té uns nivells d’explotació molt precaris. Caben trinxeres especialitzades -com aquesta- però per poqueta gent. Fer-se emprenedor en l’actual context és una heroïcitat: mai no trobarem dos o tres milions d’idees brillants i exportables que ens traguen del forat. I els micronegoci alçats del no-res tenen difícil la supervivència sense consum.
Els exemples anteriors són extrapolables: el tema de la indústria cultural té perfils propis llargs d’analitzar i també s’ha de veure què passarà amb tota la gent procedent del sector públic. I les alternatives fan feredat. A Alemanya, els baixos índexs de desocupació es basen en la flexibilització salarial i de treball però, sobretot, en l’existència de 6,8 milions de persones ocupades amb mini-jobs de 200 a 400 euros que no computen com aturats. Solució o miratge? El país d’Angela Merkel se sosté per uns nivells d’exportació que suposen el 50% del PIB. Això compensa uns altres desequilibris però no l’esfereïdora manca d’equitat social.
Posem per cas que anem cap allà, però en el supòsit optimista que poguérem generar quatre o cinc milions de mini-jobs (sense les prestacions socials que hi ha a Alemanya, que eixa és l’altra) i mantenir la resta de treballs amb reduccions salarials generalitzades, caldria analitzar la repercussió en el consum intern, en l’economia domèstica. Més encara quan els nostres nivells d’exportació (un 30% del PIB, segons dades de finals del 2011) estan lluny de les prestacions germàniques i la cobdícia i l’especulació dels anys precedents ha hipotecat la industrialització i el salt tecnològic que podia salvar-nos parcialment de la foguera. No hi ha varetes màgiques ni respostes infalibles, però a Espanya no s’han explorat les eixides més raonables. Quina ceguesa.
Algun economista ha deixat caure que hi ha gent a les cues de l’atur que mai més tornarà a treballar. I les criatures que tenim als instituts i universitats ho tindran agre si no fan les maletes. La resta, sense computar la casta de privilegiats i sangoneres que ens ha saquejat a dos mans, precarietat i subsistència. Tot no siga que la història ens reserve alguna sorpresa agradosa que no havíem previst.
