L’ombra és càlida i protectora, en efecte. Els lectors de Georg Simmel saben, d’afegit, que la dissimulació i l’emmascarament són institucions imprescindibles per a l’ordre social. Però la màscara i el secret són també el refugi del covard, d’aquell que fuig de la responsabilitat que representa la llibertat d’expressió, posem per cas. L’anonimat i també la covardia són comprensibles de vegades, com en les situacions de risc vital, de repressió oberta o de pànic induït. “Val més ser covard durant un minut que mort la resta de la vida”, diu un proverbi irlandés. L’anonimat i la covardia han engendrat un fill bord: el rumor, una patologia híbrida de gran potencial destructiu. G.W.Allport i Leo Postman li dedicaren un treball imprescindible: Psicologia del rumor (1973) de màxima actualitat. Umberto Eco també s’hi ha referit al seu darrer llibre: Número zero. “El rumor no és notícia”, deien abans els bons periodistes. Però és “l’antesala de la notícia”, afegia sempre un company amb massa presses per l’exclusiva. Siga com vulga, el rumor no és mai innocent. I sol perseguir finalitats poc edificants com l’estigma i el prejudici. Bona part de la violència verbal i no verbal està basada en el rumor i, per tant, en l’anonimat.
El bon periodista hauria de desconfiar sempre del rumor. Però sovint hi ha periodistes i mitjans de comunicació que viuen de llançar-los i de gestionar-los. Al capdavall, entenen que la informació és només una mercaderia. No importa que atempte contra l’honor d’una persona o grup d’una forma lesiva si això beneficia els seus interessos informatius i/o empresarials. En el pecat porten la penitència perquè el periodisme i la credibilitat del mitjà recolza en la confiança i l’honradesa. Aquesta mena de periodisme ha tingut una gran tradició entre nosaltres. Des del Cabinista de Las Provincias de Maria Consuelo Reyna al Vaivén del Levante de Ferran Belda, ànimes bessones i complementàries en la manera d’entendre el tractament de segons quines informacions. Representants del que Régis Debray va anomenar “periodisme sacerdotal”, aquesta parella en va traure beneficis personals i empresarials. Ho vaig patir en carn viva en tots dos diaris, quin honor! Les xarxes i la premsa digital són plenes de sagristans de la mateixa congregació. Gent que llança la pedra i amaga la mà –o la font, si és que n’hi ha. Personalment, fins ara sempre hi he aplicat la “desatenció cortés” de què parla Erving Goffman: mirar i no fer-ne cas.
L’ordinador i la tablet faciliten l’anonimat i l’extensió del rumor per la xarxa. Els autors digitals són els hereus d’aquells que abans pintaven la porta del wàter públic mentre feien les seues defecacions privades. Llavors deixaven rastre, ara més. Aquesta és la seua falta de previsió. En la societat digital ningú no s’escapa de la vista del big brother orwellià. Les terminals dels nostres aparells estan controlades fins a l’oix, i fins el més covard dels anònims té una IP impossible d’escapar del control legal. Per això l’insult, la delació i la filtració han esdevingut patètiques. “En una democràcia ningú no parla impunement”, escrivia Julien Benda a La traïció dels intel·lectuals. Recordeu, en qualsevol cas, d’insultar amb un cert estil. A fi de comptes, l’estil, com va escriure Stendhal, és l’home (o la dona).
