Confessava a un influent diari valencià que de ben xiqueta, tocada per la vocació, ja emprava un raspall del cap com a micròfon. El cas és que tenia tantes ganes de garlar que als setze anys es presentà en una emissora de ràdio vestida amb l’uniforme de la Pureza de María per tal que li feren una prova a veure si valia. La cosa sembla que va anar bé, i que finalment l’acabaren contractant al programa Buenos días Valencia a canvi d’un grapat de discos i adhesius. Anys després, i amb la fulgurant ascensió del blaverisme polític al país, se li obriren les portes de RTVV amb la mateixa alegria amb la qual es van tancar a pany i clau, en un tres i no res, a desenes de professionals. Foren els anys de les falleres majors de Zaplana, de les Abradelo i les gales casposes, del gran negoci televisiu de Cartagena i la seua ex maría-consuelo-me-querie-gobernar, de Vicente Sanz (a) Tomaco, l’època de la consolidació d’un model engegat anys arrere per una Administració socialista a la qual li aterria la intelligentsia i la modernitat. El PP, certament, assentà una televisió pública neofranquista, gestionada des de la foscor, molt més eficaç a l’hora d’intentar mantenir a la societat valenciana en un estat permanent de minoria d’edat democràtica. Ríos i moltíssims altres cresqueren com a personatges públics en aquest ambient, en perfecta harmonia, convençuts segurament d’estar construïnt una televisió autonòmica com no se n’havia fet mai cap.
Ara feia ja molts anys que no veia ni escoltava una intervenció d’aquesta locutora. No obstant això, dies abans de la fita electoral del 9 de març m’arribaren un grapat d’e-mails convidant-me a veure en You Tube una de les seues darreríssimes intervencions en RTVV. La peça, de poc més de dos minuts, no té desaprofitament. En la mateixa línia d’un enardit García-Gasco predicant contra les forces del mal o d’un severíssim Aznar escampant fem sobre el record amarg de l’11-M, la Ríos exposa al llarg de poc més de dos minuts (una eternitat en televisió) les bondats infinites de la proposta del PP d’obligar els immigrants a signar un contracte, i alhora les maldats –negociació amb ETA inclosa-, reiterades i de tota mena dels socialistes de ZP. “¡Menuda barbaridad!”, arriba fins i tot a exclamar en recordar que molts han vist, i amb raó, en la proposta dels populars les urpes mateixes de la xenofòbia. “Esto es –diu- sencillamente respetar la leyes, integrarse en unas costumbres y aceptar unos valores, ¿o hay alguien que crea lo contrario? Uno puede atribuir la reacción del gobierno socialista a su propia falta de respuesta, ¿o no?”
A la cabanyalera no li tremola gens ni miqueta la veu. Parla mirant tan fixament a la càmera que sembla que intente seriosament hipnotitzar a la seua audiència. Declama amb seguretat i sentiment com si es bellugara dalt d’un teatret faller competint pel primer premi, lliga unes idees amb unes altres amb una perversitat espaordidora, extorquint-les alhora fins a sotmetre-les del tot a la seua obsessió ideològica, fins a deixar-les sense vida pròpia. El seu discurs, en definitiva, vol deixar ben clara l’existència d’un PP tranquil en noble i democràtica lluita contra uns socialistes exaltats, pròxims a actituds criminals. Cada mot, cada idea, encaixa tant a la perfecció amb els eixos ideològics de la campanya electoral del PP que hom podria pensar que el paperot li l’han escrit en el transcurs d’una reunió qualsevol de matines al carrer Génova.
Establerta la inquietant evidència de l’existència dels bons –els del PP- i la dels infernals –els del PSOE-, la Rios dóna el pas a un debat que es produira –com d’habitud- entre un grapat de periodistes afectíssims al règim. Ni una sola veu dissident de l’oficial, ni un contrapunt. A la direcció de l’emissora, controlada per un escamot de mediocres i obedients gestors, ni tan sols li preocupa mantenir una certa imatge de neutralitat. Tot plegat, TVV encara està més a prop dels primers dies de la invasió de Rússia per part de les tropes del III Reich que de l’arribada prodigiosa de Míster Marshall a terres d’Andalusia.
Aquesta greixosa intervenció de Rios és una de les darreres obscenitats de la TVV del PP i de las Jons comparable al costós manteniment per part de l’emissora del reaccionari Carlos Dàvila, el qual titlà recentment al showman Boris Izaguirre com a “abreculos”. Les esperances que aquesta televisió canvie són ben migrades. No ens hem d’enganyar. El telefem autonòmic del beat Camps dóna vots, ajuda a conformar una realitat d’acord amb la vocació totalitària del PP i alimenta no poques boques amigues.
“Cuando se apagan los focos y se desmonta el decorado”, afirmava al diari la locutora Rios, “lo único que queda verdadero es la gente, todo lo demás es mentira, un espectáculo”. Encara com.
