A la pregunta sobre si s’ha de creure per ser un home de pau, David Fernàndez contestà així: “En alguna cosa has de creure. Jo crec en la condició humana, en la justícia i en l’absència de violència”. David Fernàndez, que no és cristià, rebutjà el nihilisme, pel fet que segons digué, “no és possible ser constructor de pau en contextos nihilistes”.
Va ser el P. Joan Botam, des d’una perspectiva cristiana, qui va defensar la utopia d’anar més enllà, un camí, com reconegué, que és propi de creients i de no creients.
David Fernàndez defensà un nou món, capaç de rebel·lar-se contra la injustícia que significa 30000 persones ofegades a la mar Mediterrània.
En el marc de la situació que viu Catalunya, el P. Botam advocà pel diàleg i pel consens “tant com siga possible”. David Fernàdez afirmà que ens fa falta “coratge i unitat, una mica ecumènica, entre persones molt plurals i projectes molt complexos”. Per això “construir un refugi democràtic enmig d’aquesta Europa no és cap cosa fàcil”.
El debat se centrà després en el paper de les religions en la construcció de la pau. El P. Botam apostà per una “religió no impositiva, no dominant, no política”, ja que una religió violenta és contradictòria, com demostrà Ramon Llull, quan defensava un diàleg entre cristians, jueus i musulmans. David Fernàndez posà de manifest que “la pitjor religió, hui, és el diner com a sistema de creences”. David Fernàndez també defensà una “voluntat política” davant el problema fonamental, opinió en la qual coincidí el P. Joan Botam.
A la qüestió sobre si els cristians podem ser (o no) bons companys dels anticapitalistes per tal de fer un món més just i més humà, Fernàndez defensà la necessitat de comptar amb els cristians per “expulsar els mercaders del temple”. Fernàndez recordà que “els militants més generosos, abnegats i tossuts que he conegut són cristians de base”. I per això David Fernàndez remarcà que compartia valors amb els cristians, com l’austeritat, i que tenia el bisbe Pere Casaldàliga i el jesuïta Iñaki Ellakuria com a “companys de viatge”.
El P. Joan Botam recordà el llegat cristià i David Fernàndez, en consonància amb Botam, va recalcar la importància de la formació humanística, que és “clau”, i que “la seua pèrdua és una amenaça”.
El P. Joan Botam va remarcar la religió monoteista que va nàixer per “la religió política, la religió del poder, del mercantilisme”. I defensà una religió alliberada de qualsevol poder i política. Per a David Fernàndez “el pacifisme és la millor eina per transformar la societat”. Per això la pau s’aprèn “i si ho fem a la caputxina ens en sortim, segur!”.
