El fet no és cap novetat. La constitució d’un grup parlamentari d’extrema dreta al Parlament Europeu va nàixer, en bona part, gràcies al fenomen Jörg Haider, un austríac pangermànic, contrari al reconeixement de la llengua eslovena del sud d’Àustria i també de la recepció en territori austríac de població al·lòctona. Norbert Hofer –pangermanista com Haider que es presentava a les eleccions com el “protector d’Àustria”– ha utilitzat l’arribada d’immigrants a Àustria com un perill d’hibridació sociocultural i un factor que suposadament atempta contra l’estat del benestar austríac –un dels més més sòlids d’Europa. “Hem de controlar les fronteres perquè Àustria no pot ser la seguretat social de mig planeta”, ha repetit com un mantra existós, resultats a la mà. “L’Islam no és part d’Àustria i, si mantenim la política actual, l’any 2050 la meitat dels menors de 0 a 12 anys del país seran musulmans. No vull que Àustria siga un país de majoria musulmana”, ha assegurat Hofer en diverses ocasions durant la mateixa campanya. Sense dubte, l’estigmatització de la immigració –és a dir, el rebuig al diferent– i la defensa d’una suposada puresa cultural autòctona han estat els cavalls de batalla del cas austríac i ho són a tot Europa, inclosa l’Europa nòrdica benestant.
Ja fa anys, el meu col·lega Gil-Manuel Hernández assenyalava en un suggeridor article de premsa intitulat “Feixisme i blaversisme” (Levante, 30/5/91) que “el feixisme com a tal és un producte de masses on es barreja el motor temerós d’una petita burgesia amb els interessos del capital per recuperar-se de la crisi dels anys trenta. (…) De fet, el neofeixisme reprodueix les característiques essencials del feixisme històric, algunes de les quals es troben en moviments populistes i ambigus, com ara el peronisme o algunes dictadures del tercer món”. Em fa l’efecte que el sociòleg valencià té ara més raó que quan escrivia. L’ou de la serp ha trobat en aquells mateixos factors, però també en una nova crisi econòmica i civil d’Europa, l’ecosistema adequat per a reproduir-se com un virus ambiental. La creació de l’Estat del Benestar de la postguerra fou, en aquell context especial, la proposta europea contra la descohesió social produïda per la crisi econòmica postbèl·lica i l’antídot, al mateix temps, dels populismes nostàlgics del nazisme germànic i el feixisme italià.
Ara com llavors, la por de les pèrdues (de drets socials i polítics, de la posició econòmico-social de determinats segments social, la hipotètica dissolució d’una certa idea de la identitat grupal, etc.), com també la por davant de l’esdevenidor, són els eixos sobre els quals l’extrema dreta europea (re)construeix el seu discurs de masses. Unes circumstàncies especialment perilloses entre les classes mitjanes actuals, immergides en una erosió galopant a causa de la crisi econòmica que no s’acaba i la pèrdua paral·lela de mecanismes de seguretat induïts pel neoliberalisme desregulador. L’erosió provocada de l’Estat del benestar, una política institucional europea cómplice de l’extrema dreta i, en casos com el nostre, la corrupció estructural del sistema polític, generen condicions òptimes perquè s’estenga l’escepticisme davant de la política tradicional i, finalment, de la democràcia representativa. “La por”, com deia el títol del llibre d’Enrique Gil Calvo, “és el missatge”. El fet que la por –les pors– estiguen o no fonamentades, no importa gens ni miqueta. D’acord amb el conegut teorema de Thomas, “allò que les persones definim com real és real en les seues conseqüències”.
